Senyors, s'ha acabat l'embolic

Gai­rebé no em que­da­ven espe­ran­ces d'escriure algun dia aquest titu­lar, però avui ho he fet. Com en els divor­cis mal avin­guts, en els 54 anys de con­tenciós entre Cuba i els EUA ha pas­sat de tot: una invasió, la de badia de Coc­hi­nos, i un encai­xa­ment de mans entre Obama i Raúl Cas­tro en el fune­ral de Man­dela que ara se'ns revela com l'ori­gen del punt d'inflexió defi­ni­tiu que avui sem­blen viure les rela­ci­ons entre l'Havana i Was­hing­ton.

La notícia de l'inter­canvi d'espies i el pro­per inici de rela­ci­ons entre Cuba i els EUA ha sal­tat de sobte i ha aga­fat tot­hom fora de base: Alan Gross, pres a l'illa des del desem­bre del 2009 acu­sat d'amenaça a la segu­re­tat de l'Estat després d'intro­duir al país tec­no­lo­gia amb la qual esta­blir una xarxa clan­des­tina de con­nexió a inter­net, amb un altre de naci­o­na­li­tat no pre­ci­sada, seran inter­can­vi­ats per tres cubans sen­ten­ci­ats el 2001 per asso­ci­ació il·lícita en bene­fici d'una nació estran­gera (Cuba), i que roma­nien a la presó després que dos, també impli­cats en el cas, fos­sin alli­be­rats ante­ri­or­ment. “Aquesta pos­si­ble­ment quedi regis­trada en la història com l'última gesta estratègica de Fidel Cas­tro. Pren­dre d'ostatge una per­sona decent, vell i malalt, i posar-lo a la vora de la mort per obli­gar els ian­quis a can­viar-lo per tres mise­ra­bles sica­ris”, em diu un col·lega dels cone­guts com a peri­o­dis­tes inde­pen­dents des de l'Havana abans que se li tallés la comu­ni­cació. Però la política té aques­tes coses, que de vega­des l'antiètic i fins i tot l'anti­estètic, resulta política­ment cor­recte i fins i tot espe­rançador. I l'inter­canvi d'espies ha ser­vit perquè el pre­si­dent Obama declari mort el con­tenciós entre el seu país i l'Havana, li esten­gui cer­ti­fi­cat de defunció i anunciï que en els pro­pers mesos s'obrirà una ambai­xada dels EUA a l'Havana.

Truco a una altra col·lega, en aquest cas d'un diari ofi­ci­a­lista, “Ja ho saps?”, li pre­gunto a boca de canó. “Sí”, em res­pon amb par­que­dat, com si se sentís incòmoda par­lant del tema amb un col·lega amic a l'altre cos­tat de l'Atlàntic. “Escolta, que s'ha aca­bat l'embo­lic”, li dic mig en clau, perquè jo tam­poc m'atre­veixo a vio­len­tar les regles d'aquesta con­versa. “Ens han dema­nat que siguem cauts, que no llan­cem les cam­pa­nes al vol. Encara hi ha molt per cami­nar abans de recu­pe­rar la nor­ma­li­tat.”

Truco al diari Granma, òrgan ofi­cial del par­tit comu­nista cubà. Si hi ha alguna con­signa ofi­cial allà ho han de saber, però la per­sona que m'atén m'informa que no hi ha res. Però “el com­pany Raúl ha estat clar en la seva inter­venció tele­vi­sada: hem de ser cauts i no creure que les decla­ra­ci­ons del govern dels EUA sig­ni­fi­quin la fi del blo­queig”. ¿Cauts o incrèduls?, pre­gunto. “Cauts, he dit cauts.”

I com haurà reac­ci­o­nat la gent a Cuba?, em pre­gunto.

“Escolta –és la veu ria­llera d'una antiga veïna de l'Havana de la qual con­servo el número telefònic–, aquí a ningú li impor­ten els espies, siguin de qui siguin i vagin per on vagin. Aquí la gent només cele­bra que s'ha aca­bat la jodi­enda.” La manera com la meva veïna ho diu conté un opti­misme que no té res a veure amb el to exces­si­va­ment pru­dent dels mit­jans ofi­ci­als, que reflec­tei­xen, sens dubte, la posició del govern cubà. Tot i això, crec que hi ha prou raons per feli­ci­tar-nos tots els cubans, els d'aquí i els d'arreu. La pilota ara és a la teu­lada de l'Havana i és una pilota tova que no rebota fàcil­ment, així que a Raúl Cas­tro li tocarà esforçar-se si vol tor­nar-la amb dig­ni­tat; poc ens importa ja als cubans si cau­ta­ment o ale­gre­ment.