El nostre candor

Pablo Igle­sias va visi­tar ahir Bar­ce­lona. Com un pro­feta de la llum. El pro­fes­sor de plató s'ha fet un líder. I lidera, para­do­xal­ment, la gent més pre­pa­rada, la que més hau­ria d'estar vacu­nada con­tra els per­so­na­lis­mes exces­sius, pro­fes­sors d'uni­ver­si­tat i pre­sump­tes intel·lec­tu­als, que li fan festa i rogle. A Espa­nya la intenció de vot que recull Pode­mos enllu­erna. Però difícil­ment batran “la casta” i sub­ver­ti­ran “el sis­tema” sense la majo­ria abso­luta que neces­si­ten. A Cata­lu­nya els resul­tats que els ator­guen les enques­tes són més tímids. Però ausa­des també. D'on beu la versió cata­lana de Pode­mos? Segons les dar­re­res enques­tes, recull vots d'Ini­ci­a­tiva-Verds, que comença a boque­jar, del PSC i de Ciu­ta­dans. És a dir, del bloc de la unió. La CUP aguanta. Sem­pre segons les enques­tes. Aviat se'n farà pública una que ho explica amb tot de detalls. Amb Pode­mos, el PSC es desin­flarà encara més, Ini­ci­a­tiva es farà més i més precària i Ciu­ta­dans es reser­varà només el vot espa­nyo­lista més escal­dat. El procés sobi­ra­nista, per tant, i sem­pre que els seus refe­rents polítics no con­tinuïn esta­cant-la, es man­tindrà. Però ningú pot negar que una nova il·lusió que ve d'on no n'hi havia ha entrat al joc. I que pot dis­tor­si­o­nar-ho tot. “Lle­van­tins, us ofega l'estètica”, deia Don Miguel de Una­muno als bar­ce­lo­nins. Els lle­van­tins no n'apre­nen mai. Ens visita el nou esteta. “El seu odi i el nos­tre som­riure”, pro­clama. No, senyor Igle­sias, el som­riure és nos­tre. Irònic i resig­nat amb el nos­tre can­dor.