‘Pablemos'

S'atri­bu­eix a Josep Pla, i escric “s'atri­bu­eix” perquè no la hi he lle­git mai, la frase “el que més s'assem­bla a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d'esquer­res”. Atri­buir-ho a Pla se suposa que li dóna pàtina de veri­tat, com si Pla fos l'ora­cle. Però, en fi, la frase em ser­veix per dir que el que més s'assem­bla a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol de Pode­mos. Almenys pel que fa a Cata­lu­nya. Els manu­als de ciència política amb què Pablo Igle­sias s'ha hiper­vi­ta­mi­nat, un dia estu­di­a­ran com es pot cre­mar la uto­pia a ritme Marc Márquez. Pable­mos coneix bé la rea­li­tat del Madrid del poder. Però, com tots els polítics espa­nyols –de dre­tes, d'esquer­res o de Pode­mos–, des­co­neix la tribu del nord-est. Venir a Bar­ce­lona i dedi­car-se a ata­car David Fernàndez perquè es va abraçar amb Artur Mas per l'èxit del 9-N, és no haver entès res. I serà el seu pecat ori­gi­nal. Pablo Igle­sias té un pro­blema ja diagnos­ti­cat: es creu que ha inven­tat la política. I la política exis­teix des que un raig de sol va escal­far el pri­mer aus­tra­lo­pi­tec. De la mateixa manera que ja exis­tia la volun­tat rege­ne­ra­ci­o­nista en el sobi­ra­nisme. Ha cal­gut un sol viatge a Bar­ce­lona per com­pro­var que tam­poc amb Pode­mos es podrà pac­tar mai un referèndum d'inde­pendència, que no ho farà mai cap pre­si­dent espa­nyol. A hores d'ara ja ningú es creu les ambigüitats ni les excu­ses del tipus “no ho pac­ta­rem amb Mas”. Que vol dir que no ho pac­ta­ran amb el par­tit que ha gua­nyat totes les elec­ci­ons, que vol dir amb el par­tit que millor ha con­nec­tat amb les clas­ses mit­ja­nes, que són les que han fet el canvi de xip. Pode­mos es con­demna de manera miop a dis­pu­tar-se una part del vot d'esquer­res, en un país amb una oferta que ja sem­bla el mer­cat de Calaf. Ara, dit això, tot el que ras­qui Podem, l'únic ele­ment nou en l'esce­nari obert el 2012, serà clau per debi­li­tar la majo­ria sobi­ra­nista. Per a ale­gria dels espa­nyols de dre­tes.