L'eficàcia

L'eficàcia és la vir­tut per fer. L'eficiència és el rati entre el que es fa i el cost de fer-ho. La política és poc eficaç i gens efi­ci­ent, perquè el que es fa costa molt en temps, des­gast i con­flicte. És neces­sari com­bi­nar el resul­tat amb la imatge del resul­tat, fer el que es pretén tot dei­xant espai a l'aliat, insi­nuar perquè siguin els altres els que diguin i pro­mo­guin el que un mateix pretén... És difícil fer com­pa­ti­ble tot això amb l'eficàcia.

És aquesta rea­li­tat la que porta els ciu­ta­dans a valo­rar poc els polítics. Tenen aquells el dret a exi­gir i a espe­rar que els polítics es com­por­tin millor perquè espe­ren ser conduïts i lide­rats per ells. Per això els han ele­git. Espe­ren, per tant, eficàcia en la gestió i exem­pla­ri­tat en el com­por­ta­ment.

A Cata­lu­nya la ciu­ta­da­nia vol saber si hi ha una majo­ria prou àmplia al Par­la­ment sor­tit d'unes elec­ci­ons autonòmiques, no hi ha altre camí, perquè el govern que tin­gui el suport d'aquesta majo­ria negociï amb el govern cen­tral la inde­pendència i un nou encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya de manera que les dues alter­na­ti­ves es sot­me­tin a referèndum. És obvi, si d'aques­tes elec­ci­ons no sortís una majo­ria sufi­ci­ent el procés s'aca­ba­ria aquí.

Les per­so­nes en tenen ja prou d'adver­ti­ments i con­sells sobre els avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents de cada alter­na­tiva, volen deci­dir a par­tir d'una defi­nició d'aques­tes tan clara i pre­cisa com sigui pos­si­ble.

El Pre­si­dent Mas ha pro­po­sat un camí que té un detall secun­dari, la llista única, i una qüestió cab­dal, la majo­ria acon­se­guida seria per con­duir la nego­ci­ació. El Sr. Jun­que­ras vol llis­tes dife­rents per cada par­tit amb un acord pro­gramàtic ampli pel que fa a la sobi­ra­nia per aquells par­tits que la defen­sen, però el camí una vegada acon­se­guida aquesta majo­ria sobi­ra­nista no és tan clar. Es vol decla­rar la inde­pendència pri­mer i nego­ciar després? O, com pro­posa el pre­si­dent Mas, pri­mer nego­ciar, després fer un referèndum i final­ment si hi ha majo­ria a favor de la inde­pendència, decla­rar-la? La dis­cussió actual sobre si la llista sobi­ra­nista és única o no, deixa entre­veure interes­sos par­ti­dis­tes. Per CiU, evi­tar que es mani­festi la poten­cial feblesa del par­tit, i per ERC, ser la pri­mera força política en vots a Cata­lu­nya. Els argu­ments a favor d'una alter­na­tiva i l'altra –es poden acon­se­guir més vots amb diver­ses llis­tes o és millor per a la imatge inter­na­ci­o­nal una llista única– són força dis­cu­ti­bles. Obli­den, el pre­si­dent Mas i el Sr. Jun­que­ras, que hi ha altres par­tits als quals la ciu­ta­da­nia també dóna suport? Es té la sen­sació crei­xent que els polítics par­len de grans prin­ci­pis i es per­den en els detalls.

Que això és així ho demos­tra el can­sa­ment de la ciu­ta­da­nia que les enques­tes fan palès, i fins i tot la pèrdua d'ori­en­tació d'asso­ci­a­ci­ons com l'ANC que fins ara han estat cab­dals en el lide­ratge del movi­ment ciu­tadà i que han estat con­ta­mi­na­des per aques­tes dis­pu­tes intrans­cen­dents. Cal que qui té la màxima auto­ri­tat en aquest procés, el pre­si­dent de la
Gene­ra­li­tat, acabi aquesta dis­cussió estèril i cedeixi en el que és secun­dari, les llis­tes, per con­cen­trar-se en el que és cab­dal, el procés. No pot
per­dre més temps si no vol mal­ba­ra­tar-lo. És també política saber nego­ciar amb els par­ti­cu­la­ris­mes del coa­liat polític, la política és una sàvia bar­reja d'ide­a­lisme en l'objec­tiu i de prag­ma­tisme en l'exe­cució. El pre­si­dent Mas ha de saber que governa
un país com­plex i tot menys uni­forme, però és aquest el seu; vana volun­tat voler can­viar-lo...

Però la ciu­ta­da­nia vol també que el govern governi. Cata­lu­nya té pro­ble­mes greus, atur, cor­rupció, crisi... que reque­rei­xen acció, i ara l'acció és escassa. L'eina bàsica del govern és el pres­su­post, i el pre­sen­tat al Par­la­ment és irreal perquè el des­en­caix entre des­pe­ses i ingres­sos el con­ver­teix en un ins­tru­ment d'impos­si­ble apli­cació. Si algú neces­si­tava una demos­tració que el finançament de Cata­lu­nya fa invi­a­ble el govern, aquesta és una prova irre­fu­ta­ble.

En altres cir­cumstàncies hau­ria estat pos­si­ble man­te­nir la legis­la­tura fins al 2016, però ara, després d'haver promès els polítics a la ciu­ta­da­nia que hi hau­rien elec­ci­ons per fer refor­mes estruc­tu­rals i amb uns pres­su­pos­tos d'impos­si­ble apli­cació, no hi ha més alter­na­tiva que con­vo­car elec­ci­ons. És impos­si­ble espe­rar i és impos­si­ble que la ciu­ta­da­nia enten­gui les raons per fer-ho.

Neces­si­tem veure que la política és eficaç i que en defi­ni­tiva es reso­len els pro­ble­mes; si no passa, la rei­vin­di­cació cata­lana, ser res­pec­tats a Espa­nya o ser inde­pen­dents, perdrà 50 anys, una vegada més.