Opinió

La peixera i el dubte

“Som peixos, solitaris o muts en la corrua: / joguina de les forces del pregon”

El pri­mer dia de l'any jo era a Conca, bella ciu­tat cas­te­lla­no­man­xega plena d'esglésies, ora­to­ris i con­vents, última escala d'un viatge cas­tellà que els dies ante­ri­ors ja ens havia dut a Bur­gos, Sala­manca, Segòvia, Àvila i Madrid. Conca és una mica més gran que Vic, i, tot i això, té menys vida que la capi­tal d'Osona. A Vic, també hi ha mol­tes esglésies i con­vents, però la petja bur­gesa s'hi fa sen­tir força més que a la ciu­tat de les cases pen­ja­des. Estic ena­mo­rat de Conca: de la bellesa de la ciu­tat alta, de l'esglai de les seves vis­tes, del seu bar­roc –que con­viu amb una arqui­tec­tura modesta, severa: la de la pinya de cases velles, que sem­bla bros­tada de la mateixa roca–, del temps propi del lloc, que diríeu que s'ha atu­rat trenta anys enrere; de la benau­rada para­doxa del seu foment de l'art abs­tracte con­tem­po­rani...

Per al meu viatge duia, entre altres volums, Poe­sia, de Josep Car­ner (edició de Jaume Coll, Qua­derns Crema, 1992). En rea­li­tat, encara no n'havia fet gaire cas, de la poe­sia del príncep, fins al moment que rela­taré. M'estava a l'habi­tació de l'hotel, a quarts de deu del matí, pre­ve­ient el que, en efecte, va com­plir-se al cap d'una estona: que l'1 de gener és més difícil tro­bar un bar obert a Conca que punts d'acord entre els dos prin­ci­pals par­tits polítics del nos­tre país. Car­ner, que ho va dei­xar gai­rebé tot dit (i de quina manera!), ens dóna, en Mai no és tot­hom con­tent, una imatge que es pot adap­tar molt bé a aquesta nit des­fi­ci­osa de Cap d'Any: “Quan tor­nes a ta cam­bra eixint del ball, / hi ha un tur­ment i un delit a la vegada: / el crui­xir de la seda aban­do­nada / i el llam­pe­gueig de joia del mirall”.

El nos­tre hotel era a la part nova de la ciu­tat, que és una part d'una llet­jor for­mi­da­ble, gai­rebé tràgica (¿com pot ser que hi hagi, en les ciu­tats més belles d'Espa­nya i de Cata­lu­nya, un desa­jus­ta­ment tan gran entre els nuclis antics i els d'expansió de l'època del des­ar­ro­llismo?). Jo feia temps a la cam­bra, con­si­de­rant que, pot­ser a par­tir de les deu, ja tro­ba­ria un lloc on poder-me refu­giar davant un cafè amb llet. Lla­vors vaig veure una cosa que em va fer pen­sar en l'autor de La paraula en el vent, i que em va fer infe­rir, encara, que el 2015 pot­ser no seria un any dolent del tot: al dar­rere de l'hotel, en una mena de parc ple de plan­tes seques i pol­se­go­ses, un par­dal mirava d'arros­se­gar una molla de pa. S'hi escar­ras­sava molt, però no se n'aca­bava de sor­tir: la molla era massa grossa per al seu bec. Per for­tuna, però, aquell moixó de color inde­fi­ni­ble era prou espa­vi­lat: va esmi­co­lar una mica el seu tre­sor, se'n va crus­pir una part i l'altra se la va endur, tot aixe­cant el vol. Vull dir que va esmor­zar i encara va reser­var-se una mica de pa per al dinar.

L'escena sem­blava extreta d'una poe­sia de Car­ner: algú que mira, com­mo­gut, el petit tràfec de l'alat; tots dos –home i ocell–, del tot indi­fe­rents, immu­nes, a la res­saca del dia. Ales­ho­res vaig obrir el lli­bre a l'atzar, i se'm va aparèixer un poema fas­ci­nant que no recor­dava de lec­tu­res ante­ri­ors, un dels de la secció “Mar”: La pei­xera i el dubte. Mai, fins al prop­pas­sat 1 de gener, no hi havia repa­rat, tot i que és molt pro­ba­ble que ja l'hagués lle­git: “La mar és la pei­xera / de Déu, rodona, amb fites de cris­tall”.

“Som pei­xos, soli­ta­ris o muts en la cor­rua: / joguina de les for­ces del pre­gon”. El nos­tre líric usa sovint allò que Eliot va ano­me­nar el cor­re­lat objec­tiu. Aquí, pei­xos i jogui­nes (el de la joguina apa­reix més d'una vegada, en la seva obra). Era, sens dubte, un poema ade­quat per a un dia fun­da­ci­o­nal com aquell: “–¿Quin vent hi haurà demà? ¿Què hi fem al món?”, es pre­gunta el poeta. Es fa aquesta pre­gunta i, tot seguit, se'n fa qua­tre més –totes les quals, nítida expressió del dubte del títol–. Les dues últi­mes: “¿Só jo, mirant, qui fa la mar rodona? / ¿O só mar o pei­xera jo mateix?”.

Ja fa molts anys que començo l'any lle­gint poe­sia. Enguany, però, he deci­dit ins­ti­tuir una nova tra­dició: a par­tir d'aquest 2015, inau­gu­raré sem­pre l'any lle­gint Car­ner. Ell, tot sol, repre­senta una àmplia i rica lite­ra­tura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia