Barto

Josep Maria Min­gue­lla diu que la gràcia del fut­bol és que es juga amb els peus i, per tant, és un joc d'errors. Ara bé, en el cas el Barça també té un com­po­nent ins­ti­tu­ci­o­nal que s'hau­ria de jugar amb el cap. I amb l'ànima. D'entrada, el Barça té un ADN que no es pot trair. I això vol dir que si la filo­so­fia, el “més que un club”, és democràcia i cata­la­nisme, no pots tenir com a prin­ci­pal patro­ci­na­dor un règim com Qatar, que amb l'altra mà paga a bojos que tallen caps. O no pots tenir una acti­tud plana amb el cata­la­nisme majo­ri­tari entrant per la porta del dar­rere al Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. Si el teu ADN és “si jo tinc la pilota, tu no la tens”, no pots pas­sar del fil roig que va de Cruyff a Mic­hels i de Rijka­ard a Pep i Tito, al Tata i a Luis Enri­que. Perquè sem­pre has d'inno­var, però a par­tir del teu ADN. Com també has de con­fiar en el teu propi talent i que els juga­dors que pugen no es tro­bin un tap gene­ra­ci­o­nal. O a Dou­glas i Ver­ma­e­len. I això s'ha de fer com­pa­ti­ble amb la capa­ci­tat de moti­vació i gestió d'equips. Pot­ser Zubi hi té part de culpa. Però no és el res­pon­sa­ble d'haver fet fora els nens de l'estadi. No és el res­pon­sa­ble d'haver des­per­tat la fera dels radi­cals. Ni d'haver judi­ci­a­lit­zat l'entorn del club. Ni és el res­pon­sa­ble del nyap del con­tracte de Ney­mar.

Quan vols des­truir un cer­cle virtuós només per ànsies de poder i revenja, crees un cer­cle viciós. Quan et vens l'ànima al dia­ble, pots ser el pre­si­dent més votat de la història i haver de ple­gar. Quan et vols man­te­nir a la cadira tot i que no t'han votat, t'han xiu­lat i ets el res­pon­sa­ble que el club tin­gui una sanció ver­go­nyant que li impe­deix fit­xar i t'ama­gues dar­rere d'un plasma, has de dimi­tir per cari­tat humana. Si no vols que torni la tris­tor del gas­pa­risme i l'ambició de hob­bit de l'esta­blish­ment que buida esta­dis. Així que com diria la For­ca­dell, “pre­si­de­e­ent, con­vo­qui elec­ci­o­o­ons”.