El paradís

Espero que després de plo­rar, d'omplir els car­rers i de donar-nos la raó entre nosal­tres, els euro­peus també dedi­ca­rem una estona a refle­xi­o­nar. Pot­ser és espe­rar massa d'uns assas­si­nats, però a mi m'agra­da­ria que la car­nis­se­ria de París con­tribuís a trans­for­mar la iden­ti­tat euro­pea. No demano que ens auto­fla­gel·lem. Ni que exhi­bim davant dels nos­tres ene­mics les nos­tres nafres i feble­ses. Tot i així em sem­bla que la car­nis­se­ria de París ens hau­ria de fer una mica menys retòrics i una mica més rea­lis­tes. Una mica més res­pec­tu­o­sos amb nosal­tres i amb els altres. Si tota aquesta sang no ser­veix per donar gruix a la cul­tura euro­pea és pro­ba­ble que acabi acon­se­guint l'efecte con­trari. Perquè el que ha pas­sat amb Char­lie Hebdo no té a veure només amb la follia isla­mista. També té a veure amb una Europa mimada i caprit­xosa que s'ha ave­sat a viure per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. Compte, perquè si no res­po­nem bé les car­nis­se­ries de París ser­vi­ran per infan­ti­lit­zar encara més la soci­e­tat euro­pea, com ETA va ser­vir per bana­lit­zar la democràcia espa­nyola. La bru­ta­li­tat i el melin­drisme es com­ple­men­ten i es retro­a­li­men­ten, a Cata­lu­nya ho sabem bé. The New York Times no ha reproduït les por­ta­des de Char­lie Hebdo perquè no publica imat­ges que puguin ferir la sen­si­bi­li­tat reli­gi­osa dels lec­tors. És veri­tat que les cari­ca­tu­res són només l'excusa, el pre­text d'un res­sen­ti­ment antic –i cíclic– que vol inti­mi­dar-nos. Però hi ha una Europa que ha pre­di­cat la mort de Déu a canvi de benes­tar mate­rial i que ara no pot pagar els seus deu­tes amb el nihi­lisme. Hi ha una Europa que ha basat el seu pres­tigi en la des­trucció de les cre­en­ces ínti­mes dels altres i que ara veu girar-se con­tra ella ordes d'hereus des­posseïts. Ens agradi o no, hau­rem de defen­sar la nos­tra lli­ber­tat amb més coratge i més intel·ligència, assu­mint cos­tos que fins ara no prevèiem. Ens han expul­sat del paradís i la història no és un bal­ne­ari. Ni la lli­ber­tat d'expressió ni les ria­lles no han sigut mai política­ment neu­tres.