Humor

Això de la inde­pendència es va con­ver­tir en una cosa seri­osa quan va començar a ves­sar humor per totes ban­des. A Madrid van sal­tar les veus d'alarma en el moment que la inde­pendència va dei­xar de ser un assumpte d'assem­blees mal­hu­mo­ra­des i decla­ra­ci­ons d'èpica volun­ta­ri­osa, per donar pas a les conyes i gra­ci­e­tes, als acu­dits cru­els i als comen­ta­ris engi­nyo­sos, a les iro­nies i als esquet­xos de tele­visió far­cits d'una encan­ta­dora mala llet. No sé com aca­barà això del procés, però el que queda clar és que, fins i tot en el pit­jor dels casos, haurà estat una revolta de riu­res i som­riu­res amb què hau­rem demos­trat com de civi­lit­zat pot ser el desig, tan humà i uni­ver­sal, de can­viar la pròpia història. Qui no es con­sola és perquè no vol.

A les Bor­ges Blan­ques hi viu un dels grans acti­vis­tes del bon humor del procés, Jordi Calvís, dis­se­nya­dor gràfic, il·lus­tra­dor, mem­bre de la coo­pe­ra­tiva Anta­vi­ana i autor de mol­tes de les ico­nes gràfiques que l'ANC ha fet seves. L'humor de Calvís és fresc, intel·ligent i des­ca­rat, i tant ser­vei fa per pro­mo­ci­o­nar les popes de les dones llei­da­ta­nes o per ren­dir honors sarcàstics als herois inde­pes com Jiménez Losan­tos i Rodríguez Ibarra que des de l'espa­nyo­lisme aju­den la causa inde­pen­den­tista amb la seva agres­si­vi­tat i nul·la empa­tia. Calvís tant és capaç d'inven­tar-se en quinze minuts en una con­versa de Twit­ter el dis­seny d'un gra­fit que ara es pot veure a les parets de tot Cata­lu­nya (el del jove amb un sobre que avisa que té un vot i no dub­tarà a fer-lo ser­vir), com de mun­tar per sor­presa una urna gegan­tina i por­tar-la a la V de la Diada. Ara va una mica acla­pa­rat amb la idea de mun­tar l'enci­clopèdia il·lus­trada del procés. Ja té un cen­te­nar de peri­o­dis­tes i il·lus­tra­dors volun­ta­ris dis­po­sats a col·labo­rar, asse­nya­lant els 99 moments clau del procés fins ara, i en Calvís busca aquests dies quina és la millor manera de finançar i exe­cu­tar el pro­jecte.

Ahir Europa inten­tava pair el bru­tal assas­si­nat dels humo­ris­tes i vigi­lants de la revista satírica Char­lie Hebdo. L'humor i la cre­a­ti­vi­tat són ene­mics del fanàtic perquè fan humà, rela­tiu i fami­liar allò que alguns vol­drien into­ca­ble i fona­men­tal. Si Europa ha sobre­vis­cut fins ara a la seva història tèrbola i fatal ha estat perquè hi ha posat de tant en tant una mica d'humor i intel·ligència. Ja sigui en una enci­clopèdia sobre el procés català o sobre el progrés de la huma­ni­tat sen­cera, l'humor hi hau­ria de tenir reser­vada una entrada pròpia i fona­men­tal.