La llibertat

Deien que no sé què havia pas­sat a París de molt esgar­rifós, així que, sense més remei vaig enge­gar la tele­visió per tro­bar-me nogens­menys que en mes­tre Mari­ano Rajoy defen­sant la lli­ber­tat de premsa i la lli­ber­tat de les lli­ber­tats. No sabia si riure o si plo­rar; vaig haver de plo­rar i dir un pare­nos­tre sabent la san­gar­rera que uns caps calents de l'Islam havien fet amb la gent d'una revis­teta que se'n fotia del Mahoma i de sa mare.

Conec prou l'Islam perquè m'esgar­rifés, una religió que s'agafa les coses per la banda que crema i no té prou sen­tit de l'humor per enten­dre-ho tot.

I ves que vaig que­dar pen­sant en les que ens ven­ten als cris­ti­ans i més als catòlics des del Tor­que­mada fins al bisbe ferotge d'ara. Pots esco­lar-los can­tant i ben tran­quil perquè l'Església és de Déu i sobre­viurà fins i tot ballant-la amb un tango mal sonat. La feta de París m'ha fet pen­sar en la lli­ber­tat, i pot­ser més en la lli­ber­tat a la grega, de la qual en sur­ten totes les lli­ber­tats, encara que avui dia hagin fet boti­far­res amb el mot de democràcia.

Ben clar, i dei­xant-nos de casos con­crets, a la socràtica la meva lli­ber­tat s'acaba on comença la del veí, on comença la lli­ber­tat del veí a totes, sigui com sigui, té dret al meu res­pecte, mai no tindré dret a fer conyeta de les seves cre­en­ces.

Mireu que en toco una de calenta. La nos­tra política és un camp de fems perquè els uns no res­pec­ten els altres.

I ara se me n'acut una de Ches­ter­ton. Fent un joc dialèctic d'aquells tan seus. Algú li havia dit que podia fer allò que volgués amb el seu paraigües, i el nos­tre home li va res­pon­dre que si, menys fer-lo ser­vir per bastó i apa­llis­sar-lo. Pot­ser encara n'hi fal­tava una, podia dir-li que amb tots els drets que tenia sobre el paraigües no tenia dret a fer-ne estrips perquè el paraigües es mereix els seus res­pec­tes.

La veri­ta­ble democràcia comença res­pec­tant aquell que no pensa com tu. En el res­pecte al con­trari hi ha tot el secret de la democràcia anglesa.

Que lluny que­dem d'aquests tres fanàtics i tants com en tenim a prop nosal­tres.

Ep. Gràcies a Déu sense fusell.