Ni ganes

L'atemp­tat con­tra Char­lie Hebdo ha cons­ter­nat el món civi­lit­zat sen­cer. Per l'extrema violència de l'atac. Per la falta d'huma­ni­tat d'aquells que maten i estan dis­po­sats a dei­xar-se matar en nom del pro­feta. Per la pro­xi­mi­tat. No és fàcil superar la por. Només cal fer una ullada a la premsa que aquests dies s'ha atre­vit a repro­duir les por­ta­des o les cari­ca­tu­res de Char­lie Hebdo. En la jun­gla digi­tal es poden comp­tar amb els dits. Ahir mateix es va saber que una altra publi­cació ale­ma­nya ha patit l'atac dels fona­men­ta­lis­tes per haver-ho fet. Per això, tots som Char­lie, però menys. Perquè s'ha de tenir molt de valor i molt d'amor a la lli­ber­tat per ser-ho. Tots som Char­lie, de boqueta, encara que no com­par­tim l'aci­desa de l'humor que carac­te­ritza la publi­cació, perquè sí que com­par­tim, amb els seus morts, la defensa menys arris­cada d'uns valors que ha cos­tat segles fer pre­val­dre en aquesta part del món. Tots som Char­lie, però menys? No. Jean-Marie Le Pen ha decla­rat a Le Figaro: “Avui tot­hom està dient: ‘Tots som Char­lie.' Bé, doncs ho sento, però jo no sóc Char­lie.” Addu­eix l'exlíder del Front Naci­o­nal que la publi­cació havia dema­nat la dis­so­lució del seu par­tit. Té raó. Char­lie Hebdo prac­tica un radi­ca­lisme com­ba­tiu con­tra el Front. Queda clar que el set­ma­nari i el par­tit dis­cre­pen en l'essència. En els valors democràtics. Els valors que van tiro­te­jar els dos ger­mans giha­dis­tes. Els que tam­poc agra­den als fron­tis­tes. Diu Jean-Marie Le Pen que ell no és Char­lie. Ni ganes.