Paradoxes Charlie

N'hi ha tan­tes, de para­do­xes, que no caben en un molí. La pri­mera és que, tal com ha que­dat des­car­na­da­ment evi­dent, de Char­lies, no n'hi ha tants. Mal­grat la pro­posta de Repor­ters Sense Fron­te­res, hi ha poques publi­ca­ci­ons al món que s'hagin atre­vit a repro­duir les vinye­tes o les por­ta­des de Char­lie Hebdo en l'inte­rior, i menys encara en por­tada. El risc és evi­dent, segons on més, i el valor que cal, exces­siu. La segona és que a la mani­fes­tació més gran que mai s'hagi fet a París no hi havia el par­tit que més vots va obte­nir en les dar­re­res elec­ci­ons euro­pees. La ter­cera, que a Espa­nya el diari que ha anat més lluny en valor, La Razón, no ho ha fet perquè se senti Char­lie, ni per la lli­ber­tat, ni tan sols per la lli­ber­tat d'expressió. Ho ha fet per sumar incon­di­ci­o­nals de les files del cato­li­cisme més abran­dat. Dub­to­sa­ment aquest diari repro­duirà en por­tada les cari­ca­tu­res del set­ma­nari francès que iro­nit­zen sobre el papa o l'Església catòlica. La quarta és que a França la lli­ber­tat de premsa té un límit en forma de llei, la de 1949, que enco­ti­lla la premsa infan­til. En nom de la qual l'Estat ha actuat mol­tes vega­des con­tra la premsa d'adults. Només perquè porta il·lus­tra­ci­ons, i poden caure en mans dels més petits. Bona excusa té el malalt. La cin­quena és que Char­lie Hebdo ha fet un tiratge de cinc mili­ons d'exem­plars del dar­rer número, però fins la set­mana pas­sada patia greus pro­ble­mes econòmics. La setena... L'espai s'acaba, però, si el lec­tor en vol més, que pari un cabàs.