Cínics

Al dic­ci­o­nari de sinònims i antònims de San­ti­ago Pey, que sem­pre tinc al damunt de la taula, trobo tot allò que sug­ge­reix el subs­tan­tiu cínic: “impúdic, des­ver­go­nyit, des­ca­rat, fresc, inso­lent, precoç”. I al Dic­ci­o­na­rio de uso del español, de María Moli­ner –que sabia massa coses per arri­bar a la Real Aca­de­mia Española–, trobo com a sinònims de l'adjec­tiu atribuït als filòsofs grecs de l'escola d'Antíste­nes: “des­ver­gon­zado, impúdico, sin­vergüenza. Se aplica a la per­sona que comete actos ver­gon­zo­sos sin ocul­tarse, y sin sen­tir vergüenza por ellos”. El meu comen­tari podria aca­bar aquí, amb una pre­gunta ende­vi­na­lla, sobre qui es mereix aquest qua­li­fi­ca­tiu. S'obre la sessió. Teló i final del pri­mer acte. El segon comença amb les elec­ci­ons gre­gues, i man­llevo les pri­me­res parau­les d'un arti­cle de Joaquín Este­fanía: “Com­pa­re­cen en Ate­nas el pri­mer minis­tro gri­ego, Ando­nis Samarás (25,7% de paro, 48,9% de paro juve­nil) y el jefe del gobi­erno español, Mari­ano Rajoy (23,1% de paro, 53,5% de paro juve­nil...).” Quins pano­ra­mes! I més si Rajoy insis­teix en un mis­satge, que vol ser sub­til i resulta penós: “No con­vi­ene decir que se va a hacer lo que es impo­si­ble, por­que eso acaba gene­rando mucha frus­tración y muc­hos pro­ble­mas.” Qui vol donar lliçons a la dreta grega, ¿recorda el con­sell bíblic de no detec­tar la brossa en l'ull d'altri, si abans no ets cons­ci­ent de la biga al teu? Al cinisme de Rajoy afe­gi­ria el mal gust de boca que em pro­voca l'amnèsia d'Angela Merkel, quan parla dels perills de pos­si­bles futurs grecs. ¿Què van fer a Grècia els ale­manys durant la Segona Guerra Mun­dial? ¿Qui va sal­var l'Ale­ma­nya de la post­guerra mit­jançant una pràctica que els més rics con­si­de­ren aber­rant, i que atri­bu­ei­xen a nous aires polítics, que tant detes­ten? Si Ale­ma­nya hagués hagut de pagar el deute con­tret per les des­tros­ses cri­mi­nals dels nazis en aque­lla guerra, ¿quin seria l'avui de l'eco­no­mia ale­ma­nya? ¿Per què Ale­ma­nya no repara les bar­ba­ri­tats come­ses con­tra Grècia amb un alli­be­ra­ment del deute que té segres­tat el futur del poble grec als 70 anys del final de la guerra, com totes bèstia? La tabula rasa, patro­ci­nada per les mul­ti­na­ci­o­nals enri­qui­des gràcies a l'assas­si­nat de la memòria, ¿no ens recorda que neces­si­tem governs que sàpiguen, sense cinisme, què vol dir Europa i què és la democràcia?