El semàfor

Han refor­mat el semàfor que hi ha més a prop de casa i ara la gent s'hi atura. No és que abans no s'hi aturés, és clar. S'hi atu­rava tot­hom. Però abans era avor­rit, men­tre que avui la cosa té força més gràcia. Avui, si és té sort, quan algú que va a peu arriba davant d'aquell semàfor, veu un home­net de color verd que no para de moure's. No cal haver fet un màster a cap uni­ver­si­tat ame­ri­cana perquè tot­hom enten­gui que pot pas­sar. Se sap gràcies al color verd. I, encara que l'home­net aixe­qui els genolls fins al coll i es mogui al ritme d'un esprin­ta­dor africà, tot­hom entén també que pot tra­ves­sar el car­rer al ritme que vul­gui i no al que li marca el ninot. El canvi és, però, encara més evi­dent quan els via­nants no podem pas­sar. Ja no hi ha l'home estàtic de color ver­mell que ens avi­sava abans. Ara hi ha un cronòmetre digi­tal que va de sei­xanta a zero. El resul­tat és que tot­hom s'espa­vila. Si arri­bem, posem-hi, davant del semàfor quan fal­ten només deu o quinze segons perquè apa­re­gui l'home­net verd, gene­ral­ment tot­hom s'espera. La situ­ació és dife­rent, però, quan fal­ten més segons. Tots els via­nants mirem en silenci a dreta i esquerra del car­rer, veiem els cot­xes que vénen i cal­cu­lem men­tal­ment els metres que ens sepa­ren de l'altra banda. Si podem, pas­sem. Tot depèn, natu­ral­ment, dels metres, de la pressa, de l'edat i de la con­dició física i del grau d'imprudència de cadas­cun de nosal­tres. Vivim –ja ho saben– en un país de tram­po­sos. Sí, hi ha unes orde­nan­ces, unes lleis, un esta­tut reto­cat i, fins i tot, una cons­ti­tució que ens empara. Herència dels nos­tres pares o dels nos­tres avis. Però, com passa també al país, al meu car­rer, quan es pot, tot­hom va a la seva. També, davant del semàfor que tinc més a prop de casa. A mi em sem­bla que, si fóssim un xic més hones­tos, quasi tots els via­nants dema­naríem que els de trànsit engan­xes­sin al semàfor un qua­dre que ens informés del temps que neces­sita cadascú per tra­ves­sar en ver­mell el car­rer segons el pes, segons l'edat i, fins i tot, segons el sexe. Però com que no reco­nei­xe­rem ober­ta­ment mai que som així de tram­po­sos, la majo­ria dels via­nants ja ens con­for­mem asse­gu­rant públi­ca­ment que com­plim totes les orde­nan­ces i anant després, sem­pre que ens convé, cara a bar­raca. Ben mirat, ens assem­blem com un test a una olla a molts d'aquests polítics que man­te­nim. Però ens agrada dir que no tenim res a veure amb ells. Abso­lu­ta­ment. I és també per això que, quan hi hagi elec­ci­ons, molts dels d'aquí vota­rem per la inde­pendència i molts dels de més enllà vota­ran Pode­mos.