L'autoritat

Avui dia i a casa nos­tra, qual­se­vol forma d'auto­ri­tat és posada clara­ment sota sos­pita. Una mala per­sona apa­reix com a víctima i la poli­cia és el cri­mi­nal. El ber­gant és per­do­nat i al poli­cia amb prou fei­nes se l'escolta. Per molt que faci, sem­pre és el cor­rupte que abusa del seu poder i que esto­maca o tor­tura sense mira­ments. Alguns rols de les pel·lícules han fixat unes imat­ges que ame­na­cen de dese­qui­li­brar el que hau­ria de ser una soci­e­tat for­mada.

No negaré mai la pos­si­bi­li­tat o la rea­li­tat d'agents de l'auto­ri­tat que s'exce­dei­xin en les seves fun­ci­ons. Però estig­ma­tit­zar cons­tant­ment les for­ces de l'ordre com passa dar­re­ra­ment massa sovint, ens pot dur a un des­as­tre col·lec­tiu. Rere el ban­do­ler, en Ser­ra­llonga o en Car­ras­clet, hi havia uns ide­als nobles amb un gran com­po­nent de justícia per al poble, a més d'una moral que con­te­nia un conei­xe­ment pro­fund del bé i del mal. Rere l'anti­sis­tema que apa­reix somi­cant cada dos per tres als mit­jans de comu­ni­cació no hi ha res. Ni tan sols estu­dis o intel·ligència.

Pot­ser gràcies al cinema o a les cançons, s'ha vol­gut fer creure que les per­so­nes podem pas­se­jar-nos impu­ne­ment pel cos­tat sal­vatge de la vida. Però per viure al límit calen mol­tes coses: salut de ferro, ide­als sòlids, conei­xe­ments de tota mena, tenir enginy i ser espa­vi­lat (que són dues coses dife­rents) i viure real­ment en una soci­e­tat opres­sora que no et per­meti desen­vo­lu­par-te com a ésser humà o que real­ment t'hagin infli­git una injustícia tan gran que cap altra auto­ri­tat no te la repari. Viure al marge de la llei té un preu que l'aspi­rant a pros­crit hau­ria de saber que cal pagar. De com­tes de Mon­te­cristo o de Robin Hoods, n'hi ha pocs.

Que la nos­tra soci­e­tat, a causa de la història que hem patit, tin­gui un rebuig i una manca de con­fiança impor­tant vers el poder, té raó de ser. De cap manera no hem d'abai­xar la guàrdia en aquest sen­tit. Però cri­mi­na­lit­zar la poli­cia com es fa contínua­ment, és quel­com molt dife­rent. No només les for­ces de l'ordre són vis­tes amb recel: una per­sona gran, un pro­fes­sor i fins i tot els pares, són for­mes d'auto­ri­tat de les quals se'n fuig. Molta gent (joves i no tan joves) no volen escol­tar mai res ni ningú i con­fien ple­na­ment en les seves facul­tats de dis­cer­ni­ment, facul­tats que només s'acon­se­guei­xen amb molt d'estudi, experiència i conei­xe­ments, tres aspec­tes que no abun­den, ni en opi­na­dors, ni en anti­sis­te­mes, i el que és més greu: ni en molts catedràtics d'uni­ver­si­tat.

Una bona majo­ria de pares, far­cits de mis­sat­ges de laxi­tud i d'idees post­hip­pies, han dimi­tit l'exer­cici de qual­se­vol mena d'auto­ri­tat. En públic, i cre­ient que fan un bé, tot donant pre­sumpta lli­ber­tat als seus fills, els dei­xen anar com ani­mals aca­bats de sor­tir de la gàbia. I no els repren­guis, perquè el nen-mons­tre “s'ha d'expres­sar”.

El mateix passa amb molts mes­tres que sota sis­te­mes edu­ca­tius estu­pi­dit­za­dors fan creure a l'alumne que pot tenir cri­teri i sen­tit crític, cosa que només es té (i no pas tot­hom) al cap dels anys.

De la poli­cia assas­sina del fran­quisme, hem pas­sat a la poli­cia que amb prou fei­nes pot dete­nir el mal­fac­tor cap­tu­rat 70 vega­des però que, per defecte de forma en el pape­ram, el jutge con­si­dera que val més que torni a delin­quir.

I al final ens tro­bem al cap del car­rer. La dis­ci­plina és vista soci­al­ment com una des­trucció de la per­sona i, tard o d'hora, amb més o menys sotracs, tor­na­rem a l'altre plat de la balança que és d'allà on veníem: l'auto­ri­ta­risme, el pare repres­sor, el mes­tre que cas­tiga sense motiu, i el poli­cia que abusa del seu poder. I a través d'una mis­te­ri­osa llei del pèndol, anem donant cops de cap a una i altra banda, sense un mínim de coherència.

Una solució pos­si­ble: retorn a tots els valors clàssics. Tots. I posar-los en pràctica. Estu­diar per no apren­dre, ens duu pre­ci­sa­ment on som ara.