Saures vius

L'any 1991 el filòsof José Luis López Aran­gu­ren va fer una con­ferència a la Casa de Cul­tura de Girona. Durant aquell acte vaig patir molt. Perquè em pen­sava que les per­so­nes que ocu­pa­ven les pri­me­res files de l'aula magna aca­ba­rien amb una dis­lo­cació de coll severa, ja que, amb un tre­mo­lor de cap per­petu, no para­ven d'assen­tir osten­si­ble­ment a totes i cadas­cuna de les parau­les d'aquell intel·lec­tual tan influ­ent. Amb el seu to ceri­moniós i un pèl sobre­ac­tuat, Aran­gu­ren venia a una plaça forta com Girona per aler­tar-nos del “peli­gro de los naci­o­na­lis­mos exa­cer­ba­dos”. Molt ori­gi­nal. Aran­gu­ren es va pas­sar una hora tra­fi­cant amb sofis­te­ries. La seva tesi bàsica era que el con­cepte clàssic de sobi­ra­nia estava can­vi­ant perquè els països s'havien de sot­me­tre a un nou ordre mun­dial; ergo: el naci­o­na­lisme català, amb les seves sem­pi­ter­nes rei­vin­di­ca­ci­ons de sobi­ra­nia, era, més que mai, clara­ment anacrònic. Els che­er­le­a­ders de les pri­me­res files van dedi­car-li uns aplau­di­ments entu­si­as­tes. A les files de més enrere pre­do­mi­nava una dis­sensió freda i edu­cada. Fal­ta­ven més o menys dos anys perquè Aran­gu­ren abracés –intel·lec­tu­al­ment, fal­ta­ria plus–la causa dels GAL. Naci­o­na­lisme no exa­cer­bat, vaja.

Molts cata­lans sabíem que la fun­dació de la Unió Euro­pea del 1993 estava tute­lada per inve­te­rats estats jaco­bins, que a través de la nova unió política, fis­cal, econòmica i monetària, inten­ta­rien man­te­nir uns capítols de sobi­ra­nia per con­ti­nuar ofe­gant en clau interna altres volun­tats sobi­ra­nes. Ara, a Grècia, Syriza reclama sobi­ra­nia i pacta amb la dreta naci­o­na­lista. Men­tres­tant Pablo Igle­sias rei­vin­dica la sobi­ra­nia d'Espa­nya per poder fer política. Entre­mig Gemma Uba­sart, de Pode­mos, ree­dita el dia de la mar­mota recor­dant-nos que la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya en tot cas ha de venir dele­gada per la sobi­ra­nia d'Espa­nya, jeràrqui­ca­ment supe­rior. Con­clusió: l'ana­cro­nisme torna a estar –si és que mai va dei­xar d'estar-ho– rabi­o­sa­ment de moda.