Guerra

Veig que no s'atu­ren els home­nat­ges i llo­an­ces a Alfonso Guerra. Per això, esgo­tada ja la meva paciència, haig d'invo­car, amb Lacan, un cor­rent psi­co­a­nalític –en el qual no he cre­gut mai– que ve a dir, més o menys, que el nom sí que fa la cosa, que cal anar amb compte a l'hora del bateig, no fos cas que el nom con­di­cionés iden­ti­tat, caràcter i com­por­ta­ment del nou­nat. Però pot­ser sí que en aquest cas el nom fa la cosa si es recorda, per exem­ple:

a) el seu ego des­co­mu­nal, la seva mega­lo­ma­nia galo­pant sovint l'abo­ca­ven al ridícul més estre­pitós, sense que ell se n'adonés. Per exem­ple, quan anuncià en el congrés d'Extre­ma­dura la seva sor­tida del govern (forçat per l'escàndol del seu germà per un cas de cor­rupció), explica a les seves memòries, sense el menor pudor, que “todos pror­rum­pi­ero en gri­tos de «no, no, no» y las lágri­mas corrían sin con­trol... todos me abra­za­ban llo­rando, pidiéndome que con­ti­nu­ara en el gobi­erno, que no les dejara solos”.

b) Aquest cab­di­llista i messiànic per­so­natge sem­bla que també es con­si­de­rava un gran poeta. Segons Ale­jan­dro Cer­cas, Guerra deia que “cuando leía poe­mas de Lorca le recor­da­ban algu­nos suyos, incluso le parecían lite­ral­mente idénti­cos”.

c) Con­si­de­rava el seu cer­vell un magat­zem de cul­tura equi­pa­ra­ble a la que es pogués enca­bir en l'enci­clopèdia més impor­tant, amb una com­pul­siva neces­si­tat d'exhi­bir el seu saber i, en par­ti­cu­lar, el que con­si­de­rava tro­ba­lles només al seu abast, de les quals calia donar compte a una huma­ni­tat desin­for­mada, sovint des­co­brint el Medi­ter­rani. El nos­tre ínclit per­so­natge, qua­li­fi­cat per Enric Juli­ana com “l'Emir de Sevi­lla” i soci­a­lista “des­ca­mi­sado”, era, doncs, un eli­tista de pedra picada.

d) Com sol pas­sar en per­so­na­li­tats egòlatres i nar­ci­sis­tes que són para­digma de la més alta demagògia, el seus menys­preus i des­denys vers els altres sovint eren mor­ti­fi­cants i vipe­rins, i arri­bava a qua­li­fi­car Suárez de “tahúr del Misi­sipí con el cha­leco flo­re­ado”; a Rodríguez Sahagún, minis­tre de Defensa, de “bri­gada chus­quero al que le cor­tan el pelo con el casco puesto”; a Josep Melià, de “con­su­mi­dor de pien­sos com­pu­es­tos San­ders”; a Garaiko­et­xea, de “ven­de­dor de cor­ba­tas”, a Calvo Sotelo, pre­si­dent del govern, d'“un hom­bre tan soso que su papel más útil sería el de mar­mo­li­llo en una calle pea­to­nal”; a Sole­dad Becer­ril de “Car­los II ves­tido de Mari­quita Pérez”, etc., etc.

e) En defi­ni­tiva, el millor retrat del per­so­natge, tan temut, però a qui tan diver­tit pel seu gra­cejo anda­luz tro­ba­ven tots els temo­ro­sos de no sor­tir en la foto, el va ofe­rir Jorge Semprún, aquest sí un intel·lec­tual autèntic: “La idea que Guerra quería dar de sí mismo en las innu­me­ra­bles entre­vis­tas, lar­gas, pro­li­jas... siem­pre me ha pare­cido inso­por­ta­ble. Llena de sufi­ci­en­cia, de mega­lo­manía, de inte­lec­tu­a­lismo Kitsch, de don­ju­a­nismo anda­luz de la más vul­gar espe­cie (aque­llas páginas con­sa­gra­das a des­cri­bir sus noc­hes dedi­ca­das a hacer el amor y a escuc­har Mah­ler). Era dema­si­ado fácil –tan fácil que yo era pro­penso a des­con­fiar– aque­lla máscara que Guerra había esco­gido mos­trar, aque­lla per­sona que hacía el papel de ser, me parecían tan fic­ti­cias, tan imper­so­na­les, que, sin duda, escondían una ver­dad oscura, tal vez patética, tal vez sen­ci­lla­mente insig­ni­fi­cante; era dema­si­ado fácil, pues, dedu­cir y des­ci­frar una fra­gi­li­dad esen­cial, una exa­ge­ración infan­til, una falta evi­dente de madu­rez psíquica en todo caso.”