Opinió

Nou ordre europeu (i II)

Europa bascula entre un passat que intenta superar, ja no li val, i un futur que no sap definir

Del segle XVII al XX, el Regne Unit es manté sem­pre sepa­rat de la política euro­pea con­ti­nen­tal amb l'únic objec­tiu de pre­ser­var l'equi­li­bri de poder, és a dir, que pri­mer França i després Ale­ma­nya no con­so­li­des­sin la seva hege­mo­nia en detri­ment de la resta d'estats. El Regne Unit va par­ti­ci­par en guer­res a Europa però sem­pre en l'aliança més feble con­tra la potència domi­nant del moment. Ser la pri­mera potència marítima i colo­nial li per­me­tia una invo­lu­cració a Europa no essen­cial per als seus interes­sos si es man­te­nia l'equi­li­bri de poder. Aquest es podia tren­car, bé per la força crei­xent de la potència domi­nant o per l'entrada de nous estats que volien inte­grar-se entre els grans. Les dues qüesti­ons, el crei­xe­ment del poder de França i la incor­po­ració de Prússia com a potència euro­pea, es varen resol­dre satis­factòria­ment en els segles XVII i XVIII pels equi­li­bris deri­vats de Westfàlia. La total invo­lu­cració britànica a les guer­res de 1914 i 1939 es deu a l'agres­siva hege­mo­nia ale­ma­nya. Era tot o res.

L'experiència russa és dife­rent. La com­bi­nació de la bru­ta­li­tat dels mon­gols que enva­ei­xen Rússia al segle XIII i la neces­si­tat d'un poder autocràtic i sense límit per man­te­nir unit un estat, que creix 100 000 km² cada any des del segle XVI al XX i és ara el més extens del món, con­ver­teix la política russa en una per­ma­nent guerra con­tra qual­se­vol estat que pugui amenaçar la seva inte­gri­tat. Rússia s'europeïtza amb Pere el Gran, que funda Sant Peters­burg i importa tec­no­lo­gia, indústria i for­mes de comerç occi­den­tals, però Rússia con­ti­nua repre­sen­tant “la dis­ci­plina euro­pea supor­tant la tira­nia asiàtica”. Aquest poder abso­lut del tsar, més tard del Par­tit Comu­nista i ara del pre­si­dent Putin, és reco­ne­gut com a neces­sari per una població domi­nada per un estat poderós que “no pot ser d'altra manera” si ha d'evi­tar la seva pròpia des­in­te­gració. Mal­grat aquest poder, Rússia sem­pre es manté en relació amb Europa en uns límits que no volen trans­cen­dir els del res­pecte dels estats euro­peus mal­grat en oca­si­ons la seva clara supe­ri­o­ri­tat econòmica i sem­pre demogràfica i ter­ri­to­rial. De fet a la guerra de Rússia i Prússia al segle XVIII les tro­pes rus­ses arri­ben a les por­tes de Berlín, que no enva­ei­xen perquè el nou tsar, amic i admi­ra­dor de Fre­de­ric II de Prússia, ho impe­deix. El mateix passa després de la der­rota de Napoleó quan les tro­pes rus­ses, més de 150.000 homes, arri­ben a París. El tsar Ale­xan­dre III, ven­ce­dor de Napoleó, pacta al Congrés de Viena al 1815 l'equi­li­bri de poder. Met­ter­nich va dir d'ell: “És massa feble per l'ambició política i massa fort per la sim­ple vani­tat.” Fos com fos, va res­pec­tar els com­pro­mi­sos del Congrés de Viena mal­grat ser l'estat més fort i el cau­sant directe de l'etapa post-Napoleó.

És al 1870 quan Prússia, que pro­voca França a decla­rar-li la guerra i la der­rota, forja per pri­mera vegada la uni­tat ale­ma­nya i con­ver­teix ine­vi­ta­ble­ment l'imperi, el Reich, en la pri­mera potència euro­pea. En els 250 anys que van des de Westfàlia a la uni­fi­cació ale­ma­nya els estats germànics no havien estat mai units. Des de la uni­fi­cació ale­ma­nya fins al 1945 el Reich pro­voca dues guer­res civils euro­pees, 1914 i 1939, que des­tru­ei­xen el con­ti­nent i cau­sen 85 mili­ons de morts, dels quals 40 mili­ons van ser rus­sos. Des de 1990 Ale­ma­nya torna a estar unida i cons­ti­tu­eix el pri­mer poder euro­peu. És, de fet, qui exer­ceix, en una Europa encara embrionària com a poder en l'àmbit mun­dial, un poder domi­nant perquè no hi ha cap equi­li­bri cons­ti­tu­ci­o­nal euro­peu que el pugui con­tra­res­tar. És aquest el canvi més subs­tan­tiu en la política euro­pea en els últims 50 anys.

Dels tres camins que té Europa com a poder regi­o­nal d'àmbit mun­dial, l'Aliança Atlàntica amb els EUA, cons­ti­tuir-se com a poder inde­pen­dent neu­tral o asso­ciar-se tàcita­ment amb un poder mun­dial no-occi­den­tal, Xina, Índia (?) per com­ple­tar a través de la tec­no­lo­gia, la ciència i la cul­tura la que podria ser la nova pri­mera força econòmica i política del món, sem­bla que per resol­dre els seus pro­pis dese­qui­li­bris interns només l'aliança amb els EUA és la res­posta, però com sem­pre li cal una entesa amb Rússia. Henry Kis­sin­ger diu: “Europa, que va tenir el qua­si­mo­no­poli per defi­nir l'ordre mun­dial fa un segle, està en perill d'aïllar-se del món, de no comp­tar per res, per haver confós els pro­ble­mes de la seva cons­trucció interna amb els seus últims interes­sos geo­polítics.”

Europa bas­cula entre un pas­sat que intenta superar, ja no li val, i un futur que no sap defi­nir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia