Girona m'enamora...

Tots els amors tenen, però, moments àlgids i ins­tants menys efu­sius, sobre­tot quan et sents caçat com un pas­se­rell. Fa uns dies vaig venir, com tants, un matí, a ciu­tat. Calia una visita rutinària al metge i una anada a la ràdio de la Ram­bla, a fer pàtria par­lant dels pre­mis Ber­trana. Feta la feina, quan deixàvem Girona per Sant Narcís i ens rein­tegràvem a la car­re­tera naci­o­nal per la cruïlla de l'Hotel Melià, a la meva dona li va sor­tir l'amor d'àvia: “No t'entre­tin­guis que la néta sor­tirà del col·legi i no ens tro­barà a casa.” Vaig acce­le­rar. Accepto que, nor­mal­ment, ja tinc el peu pesat. En entrar, m'havia recor­dat de l'avís d'algun amic ja dam­ni­fi­cat i havia vist bé el rètol dels 50 quilòmetres per hora i el símbol del radar. A la sor­tida, no. I en una avin­guda ampla la sen­sació que vas a 80 per hora no és gaire evi­dent. A 50 o 100 metres ja m'espe­ra­ven qua­tre guàrdies muni­ci­pals, que em van atu­rar i em van comu­ni­car que em mul­ta­ven amb 400 euros (a pagar-ne el 50% si ho feia aviat) i em tre­ien 4 punts. Un expolític, encara que sigui de ter­cera divisió com jo, ha d'accep­tar amb dig­ni­tat les esti­ra­des d'ore­lles. No els vaig escri­das­sar, vaig fir­mar el que van voler i me la vaig embei­nar. Con­fesso, però, que tot i enten­dre el ser­vei, et queda un regust molt des­a­gra­da­ble. Aga­far gent a més de 50 per hora quan s'ho pro­po­sen és anar a tret segur. És com aga­far par­dals amb balles­tes al ter­rat un dia de fred i falta de gra. Et dol i et pre­gun­tes: té, de veri­tat, una tra­ducció real en un millo­ra­ment del trànsit i en la pre­venció d'acci­dents això? Sí que redunda, és clar, en la recap­tació. I en uns moments de crisi, 200 euros són una cla­te­llada. El guàrdia es va voler fer el simpàtic. “Vostè, quan veu una fur­go­neta, ha de mal­pen­sar i aflui­xar.” No vaig con­tes­tar res, però aquesta és mala peda­go­gia. No m'havia d'expli­car la trampa. M'havia de dir: “Vostè té tendència a anar ràpid i s'ho ha de cor­re­gir.” D'acord. Tota la tarda hi vaig estar pen­sant. I gai­rebé a la nit, mig endor­mis­cat. Fins i tot vaig somiar que tor­nava a veure els qua­tre guàrdies ama­ga­dets a l'entrada de Girona, però en comp­tes d'estar atents a les velo­ci­tats dels vehi­cles vigi­la­ven els pos­si­bles pin­ta­dors de façanes per tal d'acon­se­guir que la ciu­tat no donés, quan hi arri­bes, aquesta sen­sació ter­cer­mun­dista que dóna quan mires totes les naus indus­tri­als aban­do­na­des, ober­tes, saque­ja­des i pin­ta­des. Ara anem bé, vaig pen­sar. Però al cap de poc em vaig des­per­tar. Era un somni.