Monedero

El vell món s'estruc­tu­rava en dues cate­go­ries: els pri­vi­le­gi­ats i els sub­al­terns. Algu­nes revo­lu­ci­ons van inten­tar cap­gi­rar la situ­ació. Amb resul­tats desi­guals segons on. A França, per exem­ple, ja no hi ha rei, ni cort, ni Déu. Els han subs­tituïts el pre­si­dent, l'alta admi­nis­tració de l'Estat i la República. Llo­ats siguin. Més al sud, a Cata­lu­nya, els pri­vi­le­gis morals s'han inver­tit. Ara són els pre­sump­tes sub­al­terns els que tenen tota la cre­di­bi­li­tat i els hipotètics pri­vi­le­gi­ats els que més val que callin. Això explica el cas de Juan Car­los Mone­dero. En el moment en què Pode­mos ha començat a amenaçar el PP, la maquinària de l'Estat i la premsa de les milícies auxi­li­ars han bus­cat les cos­tu­res als seus diri­gents. Uns diri­gents que sovint par­len amb una alti­vesa moral insu­por­ta­ble. Ja se sap com tre­ba­llen aquests senyors. Tro­ben fang on no n'hi ha. Però ara no ha cal­gut. El número tres de Pode­mos s'ha enves­cat tot solet. El 2013 va dei­xar de decla­rar prop de mig milió d'euros que havia ingres­sat com a “asses­sor” de diver­sos governs sud-ame­ri­cans en una empresa que fa fila de pan­ta­lla. Esca­pant-se per les teu­la­des, el sub­al­tern Mone­dero va haver de fer una com­ple­mentària per evi­tar el delicte. Però la volun­tat de frau hi era. Així han actuat sem­pre els pri­vi­le­gi­ats. Mal­grat les evidències, molta premsa en aquest país ha jus­ti­fi­cat la jugada del tio pen­ques. Només fa qua­tre dies escor­xa­ven Jordi Pujol i ara s'escor­xen ells per tapar Juan Car­los Mone­dero. Moral sub­al­terna.