anàlisi
No et tinc por!
La imatge ja sembla una icona de tant recurrent que és: un polític a dalt d'un faristol cridant davant dels seus i dirigint-se a algú concret, en to amenaçador: no et tinc por! Això que és habitual en la Veneçuela del socialisme del segle XXI, i de qualsevol dictadura, també s'ha vist a Leganés en una sala plena a vessar de gent efervescent i l'acusador acusat era el número tres de Podem, Juan Carlos Monedero que, cridant i assenyalant, va dir: “Montoro, me quieres meter miedo, no te tengo miedo, tengo mis cuentas en regla”. Un gran aplaudiment reforçava les seves paraules i pretenien neutralitzar les acusacions, al temps que deliberaven assembleàriament la innocència de l'orador acusat. L'escenificació és real i passada per totes les televisions aquesta setmana, però tenia un punt molt feble, i és que dites aquestes paraules el primer que va fer el líder de Podem va ser anar a Hisenda i passar per caixa per pagar el seu deute ja que l'enginyeria fiscal que havia utilitzat per pagar menys impostos s'havia descobert. Aquests excessos verbals davant d'un auditori afí i la comunicació corporal que de vegades voreja fins i tot la mala educació, sembla que s'imposa en certes capes de pensament que s'atribueixen el qualificatiu de “nova política”, però en la política, com en l'economia, la mesura és important i sobre tot ser conscient que només les paraules, si s'ajunten amb les possibilitats, seran les que ens poden portar els fets.
En la roda de premsa d'aquesta setmana entre els ministres de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, i el grec, Iannis Varufakis, hi va haver un altre exemple, una mica més refinat, d'aquesta nova manera de fer política. Schäuble li va recordar al seu company de taula una evidència molt clara: “fer promeses a costa dels altres no és realista.” I el programa de Syriza és ple d'aquest irrealisme. L'esperança és que, com va fer Monedero, una vegada esbravat el gas que conté les promeses arribarà el moment del realisme; de fet, el viratge programàtic cap a la política real de Syriza ja és sorprenent i encara ho serà més. En aquesta mateixa roda de premsa Varufakis va admetre que el 70% de les reformes que havia fet el govern grec eren bones reformes. Dubto molt que això ho hagués dit mai en la campanya electoral, però com tots els polítics, una vegada es té el poder, comença la veritat.
El govern grec, públicament, encara està instal·lat en el “no et tinc por”, i hem vist com convocaven els seus en la plaça Sintagma d'Atenes, en una mena d'acte sacramental, si bé els seus governants saben que l'hora de la veritat comença dimecres que ve en la reunió a Brussel·les dels dinou ministres d'Economia i que precedeix la del dia següent dels caps d'estat i caps de govern. En dos dies, tant Iannis Varufakis com també Alexis Tsipras se sotmetran a un bany de realisme important.
Intueixo que la proposta grega costarà de ser acceptada perquè en el fons, i encara que no ho diguin, aquesta mena de bons lligats al creixement és una quitació encoberta, ja que els grecs es comprometen a pagar segons el seu creixement, però arribat el venciment, si encara hi ha deute pendent, es perdonarà. Avui per avui sembla impossible que es pugui acceptar una altra quitació perquè les opinions públiques dels països creditors i el perill de contagi d'altres països amb problemes ho fa pràcticament impossible.
Syriza té una avantatge respecte als altres governs grecs, i això és positiu, i és que la seva opinió pública acceptarà i donarà suport a qualsevol proposta sense contestació; ho hem vist amb la coalició de govern que ha fet amb l'extrema dreta, i amb un govern masculí, dos fets que només ells podien fer sense la mínima crítica. I és aquest ascendent a la seva societat, justificada amb gran èpica, la que permetrà arribar a un acord i passaran del “troica no et tinc por” al “nosaltres també som troica”. Així és la dita nova política.
