Savi Torres Monsó

Faig tard i, doncs, no puc afe­gir gaire res més a tot el que s'ha dit sobre la figura i l'obra de Paco Tor­res Monsó. En tot cas, només fer algun comen­tari al marge. En un dels millors resums que s'ha fet de la seva apor­tació a l'art català del segle XX (i XXI!: no hem d'obli­dar que Tor­res Monsó va con­ti­nuar tre­ba­llant fins a l'últim moment i que va morir just després de la clau­sura de la seva última mos­tra, Drone, al Bòlit de Girona), Narcís Sellas parla d'ell com d'un “inter­pel·lador intem­pes­tiu”. Sellas, espe­ci­a­lista en l'escul­tor gironí i estudiós de l'art con­tem­po­rani no sola­ment des del ves­sant estric­ta­ment estètic sinó a través de les rela­ci­ons que manté amb la política i la soci­e­tat, es queixa que aquest país no dedica els sufi­ci­ents esforços a les anàlisis en pro­fun­di­tat del feno­men artístic. Tot i això, és capaç d'escriure un resum aco­tat de les eta­pes de Tor­res Monsó, tot un índex per a futurs estu­dis. En des­taca les èpoques clàssi­ques, el pas per l'infor­ma­lisme, el des­co­bri­ment de l'art pop i del neo­da­da­isme, “el ressò con­cep­tu­a­lista”, la militància cívica (i crítica), el rebuig a la con­si­de­ració de l'art com a pràctica eli­tista, el post­mo­der­nisme i un mini­ma­lisme que abraça la reflexió final, esca­tològica.

De tot el que diu Sellas en el seu arti­cle de Núvol, em quedo amb l'“inter­pel·lador intem­pes­tiu”, aquell que et parla quan no toca o, per dir-ho millor, quan algú ha deci­dit que no toca. Que et parla i t'inter­roga i posa en dubte els teus pre­ju­di­cis, la teva segu­re­tat. I espera la teva res­posta. De Tor­res Monsó pot­ser rete­nim la pla­ci­desa de les lle­tres (A,b,c,q) que no són toves sinó que es des­fan amb la robus­tesa que les manté dre­tes, però fins i tot en aquest mis­satge que ser­veix com a joc infan­til s'amaga la seva real natu­ra­lesa: el cap­te­ni­ment del savi que modela la forma fins que te'n mos­tra el sen­tit.