Opinió

Lladres de confiança

No es pot viure sense esperança, sense confiança ni companyonia. Hi ha massa lladres que s'apunten a robar-les per assegurar-se que res canviï de veritat

Dues rea­li­tats sem­blen anar-se pro­duint en el nos­tre entorn de forma paral·lela: la dels fets cone­guts i expe­ri­men­tats en la rea­li­tat, d'una banda, i la de deter­mi­nats dis­cur­sos públics i publi­cats, d'una altra. Per dife­rents camins, tan gene­ra­do­res de can­vis són les unes com les altres. Conei­xem, almenys en part, el que suc­ce­eix al nos­tre vol­tant: des­nu­trició infan­til, pre­ca­ri­e­tat labo­ral, vides que es van per­dent a causa de desi­gual­tats que es con­so­li­den (vegeu el dar­rer informe sobre la situ­ació social de la Fun­dació Cam­pa­lans). Alhora, aug­menta el con­sum de tota mena de pro­duc­tes de gran luxe, que com miralls defor­mats s'exhi­bei­xen davant una ciu­ta­da­nia que s'ho mira atònita i es pre­gunta en quin món deuen viure aquests afor­tu­nats homes i dones.

I, entre­tant, estem sub­jec­tes a una segona rea­li­tat que va modi­fi­cant la nos­tra per­cepció dels fets: la del dis­curs públic que pretén expli­car-nos què és el que passa i per què passa. Un relat que, per mitjà d'imat­ges, dis­cur­sos i un munt de fra­ses fetes, ens vol fer creure que no hi ha altre camí que el que s'ha pres. Una nar­ra­tiva ofi­cial on les grans xifres silen­cien, amb tot el seu poder acla­pa­ra­dor, les bàsiques, pot­ser ingènues pre­gun­tes de la majo­ria de la gent. Un exem­ple recent: ens diuen que el PIB, el pro­ducte inte­rior brut, la riquesa d'un país, està aug­men­tant. Pos­si­ble­ment és cert. Però el seu aug­ment oculta pèrfi­da­ment un petit detall: la manera com aquesta riquesa es dis­tri­bu­eix i com con­ti­nua acu­mu­lant-se en mans d'unes poques per­so­nes. A algu­nes d'aques­tes les conei­xem. La majo­ria, però, ens resul­ten éssers tan mis­te­ri­o­sos i llu­nyans com els extra­ter­res­tres en el tele­vi­sor. La solemne xifra res ens diu sobre com actuen les desi­gual­tats en el pati­ment de la gent ni del mal­ba­ra­ta­ment de la cohesió social. Però encara hi ha més. Es pro­diga el dis­curs de l'abso­luta neces­si­tat objec­tiva de les deci­si­ons polítiques pre­ses. I, el que és pit­jor, es passa gro­lle­ra­ment la culpa de tot ple­gat a la con­ducta ante­rior, irres­pon­sa­ble, ata­ba­lada, de la mateixa ciu­ta­da­nia. I, sobre­tot, dins la més estricta coherència amb el gran “huma­nisme” neo­li­be­ral a les man­can­ces, “defec­tes” dels més vul­ne­ra­bles que no han resul­tat prou com­pe­ti­tius o capaços. En resum: a les deci­si­ons polítiques que han dete­ri­o­rat les con­di­ci­ons de vida de la majo­ria de la gent i han aug­men­tat les diferències, s'hi ha de sumar la força dels diver­sos però per­sis­tents relats. Aquests pre­te­nen jus­ti­fi­car l'aug­ment de les desi­gual­tats bo i pro­pa­gant, mig d'ama­ga­to­tis, el con­ta­mi­nant prin­cipi de l'estricte mèrit indi­vi­dual, el de l'abso­luta sole­dat dels humans enfron­tats a d'altres humans en unes llui­tes des­pi­e­ta­des.

Però, mal­grat tot, el dis­curs de l'únic camí pos­si­ble que com­porta la sub­missió de la majo­ria s'està començant a esber­lar per dife­rents cos­tats. Alguns movi­ments soci­als ens demos­tren que l'espe­rança, la con­fiança en les pròpies capa­ci­tats i la neces­si­tat de com­par­tir poden tro­bar aixo­pluc. I bro­ten i crei­xen ales­ho­res ener­gies trans­for­ma­do­res (la PAH, els movi­ments per la salut i l'edu­cació públi­ques, etc.). Ens ense­nyen que és pos­si­ble i eficaç desen­vo­lu­par col·lec­ti­va­ment vir­tuts rela­ci­o­na­des amb la com­passió, l'empa­tia i el bon negoci de la vida comu­nitària. El que alguns movi­ments soci­als han fet, el que també ha fet Pode­mos (mal­grat les sim­pli­fi­ca­ci­ons que acom­pa­nyen els seus relats, mal­grat el dis­curs mani­queu de bons i dolents...) és dir jus­ta­ment que és pos­si­ble, que es pot. I reco­llir la neces­si­tat d'espe­rança. Ha remo­gut la vida dels altres par­tit polítics i de molts movi­ments soci­als.

No es pot viure sense espe­rança, sense con­fiança ni com­pa­nyo­nia. Hi ha massa lla­dres que s'apun­ten a robar-les per asse­gu­rar-se que res canviï de veri­tat, de manera que la ciu­ta­da­nia no bellu­gui, acla­pa­rada pel con­ven­ci­ment de la seva pròpia impotència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia