Sobre la bondat

Tot extra­po­lant els dar­rers fets polítics i tocats per les cor­rup­te­les en major o menor grau, miro de cen­trar-me en els sen­ti­ments que han cre­uat de manera trans­ver­sal. La seqüència de notícies de qual­se­vol dia en tots els fronts com­porta un ven­tall de sen­ti­ments on la malícia regna suprema i és, pre­ci­sa­ment, en desen­vo­lu­par la malícia on es cali­bra la idoneïtat de la política apli­cada. De tot això, en diuen “el sis­tema”... per això un dels ene­mics de l'ordre esta­blert s'ano­mena de manera eufemística Pode­mos.

Els epi­so­dis humans estan tei­xits amb un com­po­nent natu­ral de malícia con­subs­tan­cial al sis­tema evo­lu­tiu que amb el pas del temps ha pas­sat a accep­tar-se com a natu­ral, exclo­ent al mateix temps per aliè qual­se­vol altre sen­ti­ment. El ven­tall d'epi­so­dis con­flic­tius al llarg de tota la geo­gra­fia euro­pea és un mosaic d'expo­si­ci­ons malèfiques que tenen a veure amb un estat cons­tant de regressió.

La noto­ri­e­tat del mal adqui­reix for­mes tan can­vi­ants que ens per­met ano­me­nar-les sota epígrafs reli­gi­o­sos fent un magre ser­vei a aque­lles vir­tuts que són real­ment ètiques i que hau­rien de defi­nir els trac­tes humans. La religió no està exempta d'aques­tes codi­fi­ca­ci­ons polítiques i mal­ver­sa­des, el que sobta és que som una soci­e­tat que viu d'esquena a allò que podria fer-nos créixer cap a uns aspec­tes posi­tius plens i con­clo­ents. No advo­quem que la tendència natu­ral del ser humà és la malícia, sinó que cons­ta­tem que en la seva ampla majo­ria de mani­fes­ta­ci­ons la malícia és el camí curt i fàcil per asso­lir els objec­tius cobe­jats.

Les grans veri­tats polítiques del segle XX han estat en la seva immensa majo­ria un des­as­tre històric: el pro­tec­ci­o­nisme anglès, el comu­nisme o el lliure mer­cat. Totes aques­tes mani­fes­ta­ci­ons han dei­xat un reguit­zell d'epi­so­dis con­ta­mi­nats per una gra­du­ació d'hipo­cre­sies, cinis­mes i mal­dats ben allu­nya­des d'una volun­tat natu­ral per resol­dre els con­flic­tes. Per­so­nat­ges de la talla històrica de Wins­ton Churc­hill són un para­digma claríssim d'una natu­ral fluc­tu­ació entre les dife­rents vir­tuts i vicis de la soci­e­tat que repre­sen­ten. Churc­hill era un home d'estat que res­po­nia amb visi­ons uni­ver­sals i orto­do­xes a la majo­ria de con­flic­tes locals, per això va arri­bar al seu grau d'excel·lència política con­tra els poders del Ter­cer Reich, i la seva inte­gri­tat política va fer pos­si­ble la victòria ali­ada. En canvi els angle­sos van saber esco­llir el pro­per pri­mer minis­tre sense comp­tar amb ell, evi­den­ci­ant que encara que l'ètica no esti­gui pre­sent en el per­so­natge, el poble la pre­fe­reix com a pos­si­ble gua­nya­dor.

Recórrer a la bon­dat com a clau de volta per expli­car l'arqui­tec­tura actual i les seves man­can­ces pot apa­ren­tar un camí més pla­ner, dona­des les cir­cumstàncies que con­si­de­rem la bon­dat com una qua­li­tat menor del ser humà lli­gada a una minusvàlua espi­ri­tual i més pro­pera a la pobresa d'espe­rit que a la gran­desa de la per­so­na­li­tat que escull el camí de la bon­dat per ser com­pleta.

Con­rear la bon­dat és una dis­ci­plina evo­lu­tiva que ens des­marca per com­plet de les traïdories banals del con­text polític, i ens emplaça a una visió més ver­sem­blant sobre el poder de trans­for­mació que exis­teix en el cor de la bon­dat humana. Aquest diàleg a tres ban­des entre la malícia, la bon­dat i el ser humà sem­bla que sigui de fàcil reso­lució però el camí està ple de tram­pes i la lluita sem­pre sem­bla per enda­vant que esti­gui per­duda.