No te'n vagis, Forcadell

Diuen que una vegada hi havia un home que no podia res­pi­rar. Per la seva sort, va arri­bar a temps al CAP. El metge de guàrdia li va donar un bron­co­di­la­ta­dor i una pas­ti­lla. L'home es va tro­bar bé al cap de poc temps. El metge li va dir: “Si es troba bé, podem treure la pas­ti­lla.” Al cap d'uns dies, l'home es va morir.

L'ANC ens ha anat bé. L'ANC ha acon­se­guit mobi­lit­zar la soci­e­tat cata­lana i s'ha con­ver­tit en la recap­ta­dora de totes les sen­si­bi­li­tats de la ciu­ta­da­nia que vol la inde­pendència de Cata­lu­nya, recap­ta­dora dels pro­jec­tes impre­ci­sos d'un desig de lli­ber­tat d'una soci­e­tat bal­bu­ce­jant encara. L'ANC ha acon­se­guit apro­par per­so­nes de tota ide­o­lo­gia i, fins i tot, de tota iden­ti­tat naci­o­nal, en una gran pla­ta­forma d'actu­ació cap a la inde­pendència. Ha inven­tat els fulls de ruta i els ha seguit amb apli­cació. L'ANC ha acon­se­guit esten­dre's arreu del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya, i cap a la Cata­lu­nya del Nord, amb orga­nit­za­ci­ons adjun­tes a les Illes i al País Valencià. Amb exten­si­ons a les qua­tre parts del món. L'ANC ha creat una xarxa com­pacta i ferma que, com una tera­nyina, uneix les viles i ciu­tats de Cata­lu­nya, les ciu­tats peti­tes, les mit­ja­nes. Ha enllaçat a la tera­nyina els poblets enfi­lats a l'alt Piri­neu, i dins les valls pro­fun­des. Per les planúries. S'ha estès per les grans ciu­tats, on s'ha orga­nit­zat en dis­tric­tes o bar­ris, de manera que Bar­ce­lona conté l'ANC del Poble­nou, la del Clot, la de Sants-Montjuïc, la de Sant Antoni, la de Ciu­tat Vella, la de la Bar­ce­lo­neta, la de la Dreta de l'Eixam­ple, la de l'Esquerra de l'Eixam­ple, la de Nou Bar­ris, la de Gràcia, per ano­me­nar-ne alguns. L'ANC s'ha enllaçat, també, amb sec­to­ri­als. La de juris­tes, la de cul­tura, la d'ense­nya­ment, la d'eco­no­mis­tes... Ha orga­nit­zat els muni­ci­pis per la inde­pendència.

Jun­ta­ment amb Òmnium, ha orga­nit­zat tres popu­lo­ses mani­fes­ta­ci­ons, la del setem­bre del 2012, amb una Bar­ce­lona plena de gom a gom, d'1.800.000 per­so­nes a 2.000.000 –el mateix nom­bre de gent que vam anar a votar sí i sí el 9-N–. La Via Cata­lana que recor­ria aque­lla Via Augusta que els romans van obrir. Ha dibui­xat la V baixa al cen­tre de la Ciu­tat Com­tal, amb 2.000.000 de par­ti­ci­pants també. Va orga­nit­zar una mas­siva reco­llida de sig­na­tu­res per la inde­pendència i cam­pa­nyes porta a porta, pot­ser menys encer­ta­des.

Qui­nes per­so­nes han encapçalat aquest extens movi­ment del nos­tre poble? La Muriel Casals ha encapçalat Òmnium. En Vila d'Aba­dal ha encapçalat l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència. Però el refe­rent incon­tes­ta­ble, la per­sona que des d'un inici de l'ANC fou ele­gida pre­si­denta per l'orga­nit­zació és, sense dis­cussió pos­si­ble, Carme For­ca­dell. La dona serena, tenaç, amb una for­ta­lesa inte­rior que enva­eix la seva dis­creta i atrac­tiva figura. La dona que només hem vist plo­rar, per emoció. I ara, perquè els esta­tuts pre­ve­uen la reno­vació del con­sell i la pre­sidència, l'ANC farà la bes­ti­esa de per­me­tre que aquesta dona des­a­pa­re­gui de repre­sen­tant i aglu­ti­na­dora de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana? Ara, quan que­den sis mesos per les elec­ci­ons? Farem com aquell metge que, perquè el malalt ja sem­blava curat, li va treure la pas­ti­lla?

La soci­e­tat cata­lana és tos­suda com una mula. Si els esta­tuts ho diuen, s'haurà de com­plir. Sé que això rajo­neja. Però la democràcia de base és sagrada. Em temo el pit­jor. Carme. No te'n vagis.