Una aliança de classes

Una de les vir­tuts del cas Pujol és que ha obli­gat la soci­e­tat cata­lana a enca­rar-se al mirall. Cer­ta­ment, detrac­tors de tot tipus han trac­tat d'ins­tru­men­ta­lit­zar l'afer per desau­to­rit­zar un par­tit o la causa sobi­ra­nista, tan­ma­teix, mirat en pers­pec­tiva, els pecats fami­li­ars de l'expre­si­dent tenen molt a veure amb una culpa col·lec­tiva. En els anys de la Tran­sició, i poste­ri­ors, era un secret de domini públic que bona part de l'empre­sa­riat català eva­dia impos­tos. Con­cor­rien fac­tors diver­sos per moti­var aquest cap­te­ni­ment (les incer­te­ses polítiques, la por a les esquer­res...) encara que es podria resu­mir en la des­con­fiança res­pecte al país i un cert ego­isme de classe.

Tan­ma­teix, la rea­li­tat mai no és estàtica. El pacte tàcit entre les clas­ses diri­gents cata­la­nes i espa­nyo­les segons el qual hi havia una uti­lit­zació mútua per pre­ser­var interes­sos res­pec­tius, s'ha tren­cat. L'Estat, en un retorn a les pràcti­ques i nis­sa­gues fran­quis­tes, encapçalat per un capi­ta­lisme madri­leny pre­da­dor, no per­met ja altra relació que la sub­or­di­nació incon­di­ci­o­nal. La “casta”, terme tan de moda entre la nova política, no deixa altra alter­na­tiva que la “valen­ci­a­nit­zació” dels grups diri­gents “regi­o­nals”.

Aquesta cir­cumstància és una de les que expli­quen la rapi­desa amb què els estrats soci­als benes­tants del país –entre els quals bona part de l'empre­sa­riat– hagin optat per l'inde­pen­den­tisme. Hi ha raons pràcti­ques. Emer­geix un nou entra­mat empre­sa­rial català amb capa­ci­tat inno­va­dora i expor­ta­dora, amb bona for­mació, cos­mo­po­lita, poli­glota, ben con­nec­tat amb el món, cons­ci­ent que la per­manència a Espa­nya els con­demna a l'este­ri­li­tat i la mar­gi­nació; una mena de nova bur­ge­sia en con­flicte amb els vells diri­gents addic­tes al patri­ciat madri­leny –el pont aeri– supe­di­tats als nego­cis vin­cu­lats al BOE i que for­ma­ven part, des d'una posició sub­al­terna, de la clep­tocràcia post­fran­quista. És pre­ci­sa­ment aquesta dis­puta entre grups diri­gents cata­lans el que explica tant les mani­o­bres esta­tals d'inten­tar divi­dir el país, com les dis­pu­tes inter­nes entre i a dins d'uns par­tits con­dem­nats a com­pe­tir per l'hege­mo­nia política futura.

Fóra fàcil, tan­ma­teix, atri­buir amb exclu­si­vi­tat la res­pon­sa­bi­li­tat de tots els mals a les elits. Contrària­ment a la temp­tació popu­lista actual, clas­ses mit­ja­nes i tre­ba­lla­do­res no res­ten exemp­tes de res­pon­sa­bi­li­tat. Massa sovint s'han dei­xat atra­par per xar­xes cli­en­te­lars, s'han dei­xat anes­te­siar política­ment, han abu­sat d'un còmode dis­curs vic­ti­mista o han con­tribuït, per acció o omissió a bom­bo­lles espe­cu­la­ti­ves. Amb tot, els seus pecats prin­ci­pals han estat la indolència, l'absència d'un pen­sa­ment crític, i el sovin­te­jat menys­preu per la cul­tura i l'edu­cació. La cru­esa de la crisi, i l'ego­isme suïcida de la clep­tocràcia hispànica i les elits neo­fran­quis­tes són les que les han obli­gat a optar per l'inde­pen­den­tisme com a la sor­tida més fac­ti­ble a la invo­lució d'aquests anys, una veri­ta­ble opor­tu­ni­tat per redreçar la situ­ació, una fórmula via­ble per, en ter­mes d'una cone­guda marca, “rede­co­rar les nos­tres vides” en “la república de casa nos­tra”, és a dir, par­tir de zero, cer­car un estat d'acord amb la volun­tat de millo­rar l'existència col·lec­tiva.

En aquest con­text, dei­xar la tasca
en mans dels polítics és un error. El serial
orga­nit­zat per CiU i ERC; el galdós paper
exer­cit per les for­ma­ci­ons d'obediència
madri­le­nya, o el sur­re­a­lisme (groucho)mar­xista de deter­mi­na­des for­ma­ci­ons d'esquer­res ens plan­te­gen que la solució no passa
pels par­tits. Qual­se­vol pacte que pugui fer via­ble la inde­pendència, i el que és més
essen­cial, la cons­trucció d'un estat, reque­reix con­sen­sos. I mal­grat les retòriques revo­lu­cionàries i un cert abús de l'estètica, aquest ha de con­sis­tir en una aliança de
clas­ses soci­als. La dar­rera vegada que això succeí a Europa (soci­al­de­mocràcia amb demo­cra­ta­cris­ti­ans), el resul­tat fou un poc espec­ta­cu­lar, encara que extra­or­dinària­ment útil estat del benes­tar capaç de bene­fi­ciar una gene­ració.

La cone­guda (i injus­ta­ment cri­ti­cada) abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez tingué una càrrega metafòrica impor­tant. Una Cata­lu­nya inde­pen­dent hau­ria d'incor­po­rar un pacte de clas­ses que ens blindés de la tendència a l'ego­isme de l'empre­sa­riat i al dog­ma­tisme indo­lent de la classe tre­ba­lla­dora. Una aliança que per­metés actuar simbiòtica­ment. Sóc cons­ci­ent que això és utòpic. Tan­ma­teix, és invi­a­ble i con­tra­pro­du­ent crear un estat sense l'intent de deli­mi­tar un espai de con­vivència on tot­hom en pugui sor­tir bene­fi­ciat.