Mirall

Les peti­tes esquer­des que s'estan pro­duint en el sis­tema polític català arri­ben a cada cop més par­tits i ins­ti­tu­ci­ons. Ens pensàvem que això de les revo­lu­ci­ons era una cosa ter­ri­ble­ment gran­di­osa i bru­tal però, almenys la nos­tra, s'assem­bla més a un mirall que s'esmi­cola molt len­ta­ment men­tre encara el fem ser­vir per pen­ti­nar-nos, fer ganyo­tes, mesu­rar el pas del temps en el nos­tre ros­tre i ajus­tar-nos la cor­bata o el fulard cada matí com si res impor­tant no estigués pas­sant excepte el pas nor­mal de la vida. La revo­lució que sig­ni­fica la rup­tura de Cata­lu­nya amb Espa­nya, de moment men­tal, dis­cur­siva i de para­digma polític i ja veu­rem si defi­ni­tiva si una majo­ria ho vol, és tan suau, menes­tral i de classe de mit­jana que només gosa mani­fes­tar-se en sobre­tau­les de diu­menge, mani­fes­ta­ci­ons colo­ris­tes i divor­cis més o menys lents i més o menys orde­nats en les cúpules dels par­tits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va pro­duir una rup­tura sonada entre l'alcalde, Àngel Ros, i la seva pri­mera tinenta d'alcalde, Marta Camps, després d'un any i mig de des­a­vi­nen­ces que a penes sor­tien de l'àmbit domèstic i que final­ment han escla­tat en un enfron­ta­ment inu­sual, amb escarni públic de fac­tu­res ver­go­nyants (36.000 euros en un any en cor­ba­tes i fulards de dis­seny per que­dar bé amb els cli­ents, col·labo­ra­dors o amics de la Pae­ria) o l'exhi­bició impúdica d'aspi­ra­ci­ons per­so­nals (Camps volia ara ser ella l'alcal­dessa i per això ha actuat amb des­pit, va des­ve­lar l'alcalde).

Vostès poden objec­tar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esde­ve­ni­ments de la revo­lució de vellut cata­lana, sinó amb dis­pu­tes pel poder local en un moment. Però en rea­li­tat tot està con­nec­tat. Segu­ra­ment res d'això no hau­ria pas­sat a Lleida si el PSC naci­o­nal no hagués expul­sat els seus sobi­ra­nis­tes i, per tant, no hagués arra­co­nat Ros, obli­gant-lo a dei­xar la política naci­o­nal i a cen­trar-se en l'alcal­dia de Lleida com a única opció per con­ti­nuar viu en política. Una esquerda mar­gi­nal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, men­tres­tant, la vida passa davant del mirall.