Creïble

Les coses no cal que pas­sin, només cal que tin­guin ver­sem­blança. Als mit­jans de comu­ni­cació, on amb el nos­tre relat aca­bem cons­truint una rea­li­tat paral·lela, en sabem força, d'això. I a la política, també. No cal que la car­re­tera esti­gui aca­bada, cal que hi hagi càmeres i fotògrafs al moment de tallar la cinta. La pre­gunta per la veri­tat ve d'antic. Ho deia Plató: “El més savi entre vosal­tres, oh homes, és aquell com Sòcra­tes, que sap que quant a savi­esa no val res.” En la seva apo­lo­gia de Sòcra­tes, Plató va repro­duir els dis­cur­sos del seu mes­tre, o per con­tra com­pongué una obra de lliure cre­ació? L'enginy de l'engany és arreu, i de fa segles. Quanta veri­tat neces­sita l'home? Es pre­gunta Rüdiger Safranski. I res­pon: les grans veri­tats aju­den l'home, però també poden dur al dog­ma­tisme i al tota­li­ta­risme. I Edu­ardo de Filippo, feliçment de nou entre nosal­tres, gràcies a Lluís Homar, ara al TNC a L'Art de la Comèdia ens posa a prova en l'exer­cici de saber on és la veri­tat. Un inqui­e­tant home­natge a Piran­de­llo on no aca­bem de saber si el metge, el mossèn, la mes­tra, el far­macèutic o la pare­lla de rústics ho són de debò o són els actors d'una com­pa­nyia amb pro­ble­mes econòmics, que diri­geix Oreste Cam­pese, alter ego del gran Edu­ardo. Tots des­fi­len davant del nou pre­fecte pro­vin­cial, el paper de Joan Car­re­ras, que uns minuts abans qüesti­o­nava el sen­tit social del tea­tre. Gai­rebé com el minis­tre de l'IVA cul­tu­ral. La con­clusió és que tot el que passa damunt l'esce­nari és cert, al marge de l'autèntica iden­ti­tat dels éssers. De Filippo hau­ria de ser tea­tre obli­ga­tori, com deia Karl Valen­tin. Però és que la coin­ci­dent cerca de la veri­tat duu a l'Espai Lliure Joc de miralls, d'Annie Baker, que també plan­teja un exer­cici meta­te­a­tral, on fa caure les màsca­res per des­co­brir qui­nes per­so­nes hi ha rere la inter­pre­tació. Teràpia d'altíssim nivell tea­tral que ens manté viu el neguit de la veri­tat, aquesta que no és creïble. Ja ho deia Mou­rinho, que a Cata­lu­nya ens agrada el tea­tre, i ja ho deia en el sen­tit de fer comèdia, de fal­se­jar la rea­li­tat. Deu ser del temps que fa que bus­quem la veri­tat.