Trobar a faltar

A part de cons­truir estruc­tu­res d'estat, també s'haurà d'ender­ro­car algun mur. De con­tenció o dels de fotre-s'hi cops de cap cícli­ca­ment. Això que dic té a veure amb el que els deia la set­mana pas­sada, de les coses que can­sen de la política cata­lana i de la que cansa infi­ni­ta­ment: la cançó enfa­dosa de Duran i Lleida. Diguem-ne Duran, diguem-ne mur, sem­bla que s'ha optat perquè cai­gui sol. Ell mateix s'ha posat el límit de resistència aquesta set­mana, quan ha subrat­llat, un cop més, que l'inde­pen­den­tisme és la línia que no tras­pas­sarà. A mi em sem­bla­ria més ele­gant que des de CDC o des de la fede­ració CiU es fes la feina ben feta: així com està bé per al procés que es cons­tru­ei­xin estruc­tu­res d'estat des del govern, també seria més honest apar­tar les noses des del par­tit. Però no; s'ha optat per per­me­tre-li esce­ni­fi­car un mar­tiri llarg i lent.

Però ja m'estic embo­li­cant altre cop amb aquest ceri­mo­nial enfadós, i el que els volia dir era una altra cosa, que té a veure amb tot el con­trari que Duran: els que no es fan els neces­sa­ris. Ima­gi­nem que un dia l'incom­bus­ti­ble Duran esce­ni­fica el seu adéu a la política. Jo me l'ima­gino com el final tràgic d'una òpera en un marc incom­pa­ra­ble com el del Liceu, amb tota la pompa i el dra­ma­tisme que neces­sita el seu ego. Doncs me l'ima­gino així i, tot i això, no acon­se­guint de cap de les mane­res com­moure l'audiència. I veig el teló abai­xant-se, i encara no ha arri­bat a terra i ja ningú el troba a fal­tar. Al con­trari, se sent un pro­fund i col·lec­tiu sos­pir d'alleu­ja­ment, fins i tot a casa seva. Per fi.

En aquest país que fa camí cap a la inde­pendència, en canvi, ja es comen­cen a tro­bar a fal­tar, abans que se'n vagin i tot, alguns que han arri­bat a l'apa­ra­dor fa qua­tre dies. Penso en en David Fernàndez i la Carme For­ca­dell. En la seva curta tra­jectòria en la pri­mera línia han fet tant pel país com el que Duran ha fet per ell mateix durant dècades. O sigui, molt. En vir­tut de la limi­tació de man­dats, tenen tots dos data de cadu­ci­tat. Tant l'un com l'altra han demos­trat que hi ha coses més impor­tants que els interes­sos par­ti­dis­tes, i això a aques­tes altu­res de la política cata­lana també és molt. Aglu­ti­nar l'inde­pen­den­tisme caïnita dins l'ANC com ho han fet For­ca­dell i el seu equip no està a l'abast de qual­se­vol. I huma­nit­zar la política sense per­dre coherència ideològica com ho ha fet Fernàndez (i també en Quim Arru­fat) també té molt de mèrit. Les estruc­tu­res d'estat les aguan­ten pilars com ells. Que no se'ns aca­bin.