Autogàbia catalana

Després de qua­tre anys, una pro­po­sició de llei elec­to­ral cata­lana sor­gida d'una ini­ci­a­tiva popu­lar fou admesa a tràmit la set­mana pas­sada. Com se sap, la Cata­lu­nya autonòmica ha estat incapaç de dotar-se d'una llei elec­to­ral pròpia en més de tres dècades i ha estat l'única comu­ni­tat que, sense dis­po­sar de la seva norma per orga­nit­zar els comi­cis a la seva assem­blea par­la­mentària, ha d'accep­tar que se li apli­qui la llei espa­nyola en aquest àmbit. Un dels obs­ta­cles que difi­culta enor­me­ment l'acció legis­la­tiva és que l'apro­vació del règim elec­to­ral català reque­reix la super­ma­jo­ria de dues ter­ce­res parts del Par­la­ment perquè així es va acor­dar en la reforma de l'Esta­tut del 2006, el qual, per ser modi­fi­cat, també exi­geix la con­currència de, com a mínim, noranta dipu­tats. Expli­car aques­tes par­ti­cu­la­ri­tats legis­la­ti­ves i esta­tutàries cata­la­nes pro­voca una certa cons­ter­nació i per­ple­xi­tat si les com­pa­rem amb el dis­curs sobre la inde­pendència i el 27-S. El plan­te­ja­ment, des dels supo­sats par­tits polítics sobi­ra­nis­tes, és que un man­dat democràtic que legi­timi la volun­tat de secessió es visu­a­litza en unes elec­ci­ons en les quals els par­tits favo­ra­bles a l'estat català que hi con­cor­rin obtin­guin almenys la majo­ria abso­luta. Doncs bé, ara resulta que la majo­ria al Par­la­ment, que sem­bla per­fi­lar-se per avançar cap a la decla­ració d'inde­pendència, sei­xanta-vuit dipu­tats, és infe­rior a... la que es demana per apro­var la llei elec­to­ral!

Els par­tits polítics cata­lans sem­pre han estat lliu­res per deter­mi­nar la majo­ria de dues ter­ce­res parts al Par­la­ment amb la qual s'apro­vava la llei elec­to­ral o la pro­po­sició de reforma de l'Esta­tut, la limi­tació té un ori­gen pura­ment autòcton, sense que Madrid inter­vingués per a res, i ha estat acor­dada per les for­ces polítiques que ara sos­te­nen estar dis­po­sa­des a impul­sar un procés rup­tu­rista amb una majo­ria infe­rior. No deu ser que la no obtenció de la majo­ria de dos terços amb la qual els actors polítics cata­lans es van lli­gar de peus i mans en el pas­sat és l'excusa per­fecta per no cul­mi­nar el procés? O és que aquesta qüestió ni tan sols es plan­te­jarà perquè la majo­ria abso­luta no es recla­marà per a la decla­ració d'inde­pendència, que és com es per­pe­tra una secessió, sinó per a algun nou esquer que dilati sine die el tren­ca­ment (ober­tura de nego­ci­a­ci­ons amb qui no està dis­po­sat a nego­ciar res, ela­bo­ració d'una cons­ti­tució cata­lana o estruc­tu­res d'estat que mai no s'aca­ben de cosir)?

En el fons, l'auto­li­mi­tació de les for­ces que mani­fes­ten aspi­rar a la inde­pendència ha estat una cons­tant des de l'ori­gen del procés, tot començant per situar el dis­curs en una alta exigència democràtica davant d'un poder cen­tral que pro­hi­beix tota expressió democràtica en la qüestió de la secessió i per aca­bar accep­tant sem­pre el marc cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol com a pres­supòsit en què s'ha de desen­vo­lu­par el gest inde­pen­den­tista. Només aquesta dar­rera apre­ci­ació explica per què el 9-N no ha tin­gut una con­seqüència política imme­di­ata rela­tiva a la pro­cla­mació de l'estat propi perquè, per molt que Mas s'exposés a una que­re­lla per haver desobeït la pro­vidència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, els actors cata­lans sobi­ra­nis­tes en cap moment van assu­mir que el procés par­ti­ci­pa­tiu fos ja l'expressió democràtica necessària per decla­rar la inde­pendència. Per què el 9-N no s'ha pre­sen­tat mai com a cre­den­cial de la volun­tat popu­lar davant la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal? Perquè des del lide­ratge del procés es con­ti­nua ente­nent que el marc jurídic i polític espa­nyol és el vigent i el legítim. La reacció, mal­grat que hagues­sin votat més de dos mili­ons de per­so­nes i que l'inde­pen­den­tisme obtingués més sufra­gis que els que sumen tots els par­tits sobi­ra­nis­tes en unes elec­ci­ons autonòmiques, fou que encara calia “convèncer” més gent, que és el prin­ci­pal dis­curs de l'ANC i d'Òmnium per jus­ti­fi­car el retard de tota decisió, amb tant de zel i tanta pul­cri­tud per fer les coses que pot­ser aca­ba­ran per­me­tent, entre tots ple­gats, que ja no hi hagi majo­ries a favor de la Cata­lu­nya sobi­rana ni en la soci­e­tat ni en els seus repre­sen­tants.