Lectura i engany

Josep Maria Aloy, en un excel·lent, ela­bo­rat arti­cle al digi­tal El Núvol, exa­mina els dub­to­sos resul­tats que sovint s'acon­se­guei­xen als cen­tres de secundària amb les lec­tu­res pro­gra­ma­des, allò que se'n sol dir “lec­tu­res obli­gatòries”. Els pro­fes­sors hi tenen selec­ci­o­nats uns quants lli­bres, que solen ser nar­ra­tius, i que els alum­nes han de lle­gir pel seu compte, resu­mir, des­criure'n els per­so­nat­ges, dir què els sem­bla del llen­guatge emprat, en resum un tre­ball esco­lar que cor­res­pon a aquesta àrea tan sin­gu­lar­ment impor­tant que és la lec­tura.

A banda la con­vicció que molts tenim que no hi ha mit­jans o estratègia segura per a l'apre­nen­tatge de la lec­tura en els pri­mers nivells, que fa que els alum­nes arri­bin a secundària poc entre­nats i moti­vats en l'acte de lle­gir, i supo­sant encara que la nar­ració a ana­lit­zar sigui apro­pi­ada a l'edat i nivell gene­ral dels alum­nes, els tre­balls que aquests rea­lit­zen es desen­vo­lu­pen de tres mane­res:

Un tant per cent petit de la classe lle­geix el lli­bre per­so­nal­ment, l'estu­dia tal com els han manat i fa els deu­res com­ple­men­ta­ris al més bé que pot.

Un tant per cent gran no es lle­geix el lli­bre, cerca a inter­net les referències a l'obra en qüestió i, espi­go­lant d'ací d'allà, redacta un tre­ball sar­git, tot espe­rant que el mes­tre o la mes­tra s'empassi que sí que se l'ha lle­git.

Un ter­cer tant per cent petit, abso­lu­ta­ment immer­git en la gan­du­le­ria ,“copia i enganxa “ allò que inter­net posa.

Els pri­mers han sim­ple­ment fet els deu­res, però vista la situ­ació quasi es merei­xen els altars. Els segons són alhora uns tra­pe­lles i uns inge­nus, perquè han tre­ba­llat sense treure pro­fit de res, tot el que han fet és infan­til; són, però, cul­pa­bles sense cap dubte. Els ter­cers són uns bar­ruts amb vora­vius cínics, i a més a més se sepa­ren clara­ment del vin­cle amb el pro­fes­sor, perquè tant se'ls en dóna del que els diran i, com veu­rem de seguida, des­a­fien l'auto­ri­tat, fan befa de la cul­tura i de l'escola.

Perquè ara ve la grossa: Josep Maria Aloy, com a docent i cap­da­van­ter estudiós de la lec­tura i lite­ra­tura juve­nil, ha inves­ti­gat i des­co­breix que, pas­sat el fet, els alum­nes que en major o menor grau han fet trampa, en pre­su­mei­xen i comen­ten la jugada en mis­sat­ges inter­can­vi­ats pel mòbil; fra­ses com “espero que tu tam­poc l'hauràs lle­git”, “menudo rollo”, “la bruixa de la profe es que­darà fotuda”, “Hale a la mierda con tanto comen­ta­rio”, i altres de més mal gust, han anat d'ací d'allà.

Jo recordo dels meus temps de pro­fes­sor d'ins­ti­tut que quasi mai tro­bava un alumne que no s'hagués lle­git, bé o mala­ment, sol o acom­pa­nyat d'un com­pany més espa­vi­lat, els lli­bres reco­ma­nats; es veia que alguns no l'havien entès, d'altres que no se l'havien aca­bat, i els més redac­ta­ven comen­ta­ris pobres. Calia accep­tar-ho, perquè almenys s'havien posat a tre­ba­llar. És clar que sem­pre hi ha pas­so­tes que, si els fas comen­tar una foto de l'Acròpolis d'Ate­nes et diuen que és un munt de runa. Són anècdo­tes.

Això d'ara és pit­jor: desen­ten­dre's de la lec­tura i mofar-se del pro­fes­sor és afi­liar-se a una nul·la con­cepció del valor de la llen­gua i de la cons­trucció literària. Són gent que no deuen ser­vir per estu­diar, perquè tot estudi s'ini­cia amb la lec­tura atenta del con­tin­gut, bal­da­ment sigui una equació. Aquesta trepa de pre­te­sos s'han apun­tat només a la con­signa de la colla, pre­fe­rei­xen el car­rer a l'aula, se ser­vei­xen única­ment del llen­guatge sin­co­pat, abreu­jat i gens ortogràfic, de les peri­llo­ses pan­ta­lle­tes. I la lec­tura –enyo­rat Ale­xan­dre Galí– no és per menys­te­nir.