Formació i ocupació

El nos­tre termòmetre labo­ral, la Borsa de Tre­ball, ens indica clara­ment que una con­seqüència de la glo­ba­lit­zació és l'incre­ment d'exigències en els per­fils de tre­ball oferts per part dels que con­trac­ten. En són excepció certs llocs de tre­ball molt con­crets i amb un nivell retri­bu­tiu molt baix. En la resta és cada vegada més comú veure com per aspi­rar a llocs de tre­ball que podríem con­si­de­rar de base avui és neces­sari que els can­di­dats tin­guin una for­mació com a mínim de mòduls i a més un alt nivell d'idi­o­mes, d'informàtica i també desen­vo­lu­pa­des algu­nes soft skills rela­ci­o­na­des amb el lloc de tre­ball que han d'ocu­par. Si a més el lloc de tre­ball reque­reix una certa espe­ci­a­lit­zació, això es tra­du­eix en l'exigència de for­mació addi­ci­o­nal enfo­cada a l'espe­ci­a­li­tat cor­res­po­nent. I així està suc­ceint, com nosal­tres podem obser­var aquí, en el comú d'eco­no­mies d'arreu del món. Con­trasta aquest fet amb una rea­li­tat que a vega­des sem­bla que no es vul­gui veure a la nos­tra soci­e­tat. Pràcti­ca­ment més d'un 60% dels nos­tres atu­rats són per­so­nes sense for­mació o amb un nivell de for­mació mínim i, el que és pit­jor, amb una inca­pa­ci­tat clara per a l'apre­nen­tatge, almenys sense una impor­tant ajuda i esti­mu­lació externa.

En gene­ral, sigui per l'edat, pel temps que fa que no seguei­xen pro­gra­mes for­ma­tius, per la falta d'estímuls o de visió o sim­ple­ment per por, la rea­li­tat és que totes aques­tes per­so­nes no seran capa­ces de donar el pas enda­vant neces­sari per fer-se real­ment ocu­pa­bles pels seus pro­pis mit­jans. En alguns casos, s'argüeix que aquests indi­vi­dus, espe­ci­al­ment els més grans, subs­ti­tu­ei­xen les seves man­can­ces for­ma­ti­ves amb molta experiència, però això incor­pora un pro­blema: en molts d'aquests casos l'experiència no ser­veix perquè és en un àmbit que avui ja no és neces­sari, segu­ra­ment perquè el sec­tor està en franc decrei­xe­ment, com ha pas­sat amb la cons­trucció els dar­rers anys, o perquè les tas­ques han estat auto­ma­tit­za­des o perquè la inno­vació tec­nològica ha lite­ral­ment “escom­brat” deter­mi­na­des tècni­ques i pro­ces­sos.

Urgeix un pla ambiciós per cor­re­gir aquest desa­just. Un pla que ha d'incloure impor­tants i inno­va­dors incen­tius per a totes aque­lles per­so­nes que s'han de for­mar i desin­cen­tius en cas que s'hi resis­tei­xin –cal tenir en compte que en molts casos serà neces­sari un canvi radi­cal de car­rera pro­fes­si­o­nal–. Tot ple­gat apunta a la reor­de­nació de l'oferta for­ma­tiva, que avui abusa en excés de for­mació massa gene­ra­lista i de nivell molt irre­gu­lar, així com d'una falta d'enfo­ca­ment estratègic alar­mant. I fins i tot hau­ria d'anar acom­pa­nyada d'un segui­ment molt més curós de l'evo­lució de l'ocu­pa­bi­li­tat dels alum­nes. Inter­lo­cu­tors soci­als i admi­nis­tra­ci­ons hau­rien de tro­bar-se amb urgència per defi­nir-ho i impul­sar-ho.

No fer-ho té dos ris­cos molt impor­tants. En pri­mer lloc, pot atu­rar noves inver­si­ons o rein­ver­si­ons per part d'empre­ses que, per des­comp­tat, faran el mateix però a d'altres indrets. En segon lloc, farà crònic l'atur en nivells exces­si­va­ment alts, inac­cep­ta­bles, que, a més de supo­sar una llosa difícil de supor­tar des d'un punt de vista eco­no­mi­co­pres­su­pos­tari, també suposa un enorme pro­blema per­so­nal i social.