JPF

Un amic meu, no gens sos­pitós de pujo­lisme, no gens con­ser­va­dor ni con­des­cen­dent amb les arbi­tra­ri­e­tats de la dreta, em truca emo­ci­o­nat davant la decla­ració de Jordi Pujol Fer­ru­sola al Par­la­ment. És una emoció d'ori­gen quasi tea­tral, literària, és a dir, un enllu­er­na­ment for­mal davant la cons­ta­tació del nai­xe­ment d'una estre­lla. “Quin per­so­natge!”, em diu, i em canta el que en podríem dir les “excel·lències”. No ho fa, per des­comp­tat, ama­rat del mis­satge amo­ral que es desprèn de la llarga inter­venció de JPF, sinó amb el mateix entu­si­asme amb què des­criu­ria el caràcter del pro­ta­go­nista d'una novel·la en la qual es bar­re­ges­sin la cobdícia, l'ambició, l'afany de riquesa, la manca d'ètica i la volun­tat de ser el més fort en una selva on només compta l'interès per­so­nal. “Ens parla de la con­dició humana”, aquest home, “de la capa­ci­tat que alguns tenen de fer-nos empas­sar, som si fos una faula, les maqui­na­ci­ons més abs­tru­ses i per­ver­ses.” Li dic que la seva con­dició de “dina­mit­za­dor econòmic” ja ho diu tot. “Efec­ti­va­ment”, em con­testa. “És fas­ci­nant. M'atrau la seva capa­ci­tat de diluir tot l'entra­mat dels nego­cis en una mena d'arcàdia feliç on és natu­ral i fins i tot reco­ma­na­ble pas­sar-se la vida espe­cu­lant i mirant de tro­bar la manera d'engran­dir la riquesa sense cap tipus de pre­venció moral. De fet, en la seva inter­venció va dir a la classe política: això és el capi­ta­lisme, estúpids. És així. I n'hi ha que sabem nedar en aquest mar pro­cel·lós. Els va dir, jo en sé, de fer aques­tes coses.”

David Fernàndez, després de la per­for­mance de JPF, va par­lar de “per­ple­xi­tat, ver­go­nya, sur­re­a­lisme kafkià, inqui­e­tud inqui­e­tant, món antic”. Té raó. És un món antic i fosc que apa­renta moder­ni­tat escla­tant i ine­vi­ta­ble. Però el món antic encara és aquí i encara mana. Aquest és el mis­satge final de JPF. Des de la samar­reta d'en David, Allende s'ho mirava. Les amples albe­re­des no acu­llen encara l'home lliure.