Els nostres

Era l'endemà del fes­ti­val dels Pujol al Par­la­ment. Al bar Cap Verd de Gràcia es feia un sopar rus per fes­te­jar el pri­mer dia que Ser­guei Dovlàtov va tre­pit­jar Nova York, fa 36 anys. El sopar el cui­nava el seu tra­duc­tor al català, Miquel Cabal, que, junt amb LaBreu Edi­ci­ons , ha pro­pi­ciat una de les més feli­ces ope­ra­ci­ons edi­to­ri­als dels últims temps: de l'autor rus, que va morir a Nova York el 1990 a causa de l'alco­hol, ja han publi­cat La zona, La maleta, El com­promís (obli­gat per a peri­o­dis­tes) i Els nos­tres (el dar­rer i, per al meu gust, el millor). És una ope­ració feliç per la con­tinuïtat en la publi­cació de la seva obra –l'any que ve, més–, per la seva potència i sin­gu­la­ri­tat i perquè això no ha pas­sat a tot arreu. Benau­rats nosal­tres. Mem­bre de la colla del Nobel Brodsky, Dovlàtov “és refe­rent, sobre­tot per a la gene­ració dels anys setanta i vui­tanta, la comu­ni­tat jueva i també per als immi­grants soviètics als Estats Units”, m'explica per e-mail la Daixa, una lingüista russa ins­tal·lada a Olot.

En el sopar, el tra­duc­tor ser­veix una aren­gada abri­gada, una sopa ver­me­lla i uns far­ce­llets de col, dida­let de vodka inclòs. “Menys els peus plans, això ho cura tot”, pro­clama en Joan Vigó, que per les postres lle­girà Els nos­tres. El ver­mell sem­bla molt ade­quat per a una part de la con­versa, que se'n va cap als Pujol. Jus­ta­ment aquesta set­mana he tro­bat aquest titu­lar en un diari del 1980: “No hi ha prou sang a Bar­ce­lona”. És un anunci de Creu Roja. En el mateix diari n'hi ha un altre, on una senyora amb per­ma­nent exclama: “A casa vam com­prar acci­ons de Banca Cata­lana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió for­mar part d'un banc català que tot just nai­xia.” Això em porta, de nou, a Els nos­tres, on Dovlàtov des­criu amb iro­nia franc­ti­ra­dora els per­so­nat­ges més extra­va­gants de la seva família. La des­cripció dels seus és tan deli­ci­o­sa­ment ferotge, que esbotza tota deli­mi­tació clàssica o con­for­ta­ble. La que podríem tro­bar, per posar un exem­ple, en el tuit del compte de CiU, del 3 de gener pas­sat, que, un cop reto­cat i en ple avançament elec­to­ral, afir­mava: “El repte que ara tenim al davant és que a casa anem junts.” I em ve al cap la frase de l'expri­mera dama, Marta Fer­ru­sola, al Par­la­ment: “Cata­lu­nya no es mereix això”, eri­gint-se, com de cos­tum, en la veu de la consciència del país. “La sen­sació que tinc lle­gint Dovlàtov és de plo­rar i riure al mateix temps”, em diu la Daixa. El mateix que amb el paper dels Pujol i alguns dipu­tats al Par­la­ment.