La cultura de la cobdícia (2)

A l'arti­cle de la set­mana pas­sada deia que, segons la meva experiència, la cul­tura de la cobdícia que domina la nos­tra vida social es detecta a par­tir dels anys vui­tanta del segle pas­sat. Sem­pre hi ha hagut cobdícia pun­tual, però des d'ales­ho­res és un feno­men col·lec­tiu, que fins i tot des­vet­lla enve­ges en aquells que no acon­se­guei­xen emu­lar els qui han acu­mu­lat riquesa en poc temps.

A l'hora de bus­car les cau­ses de l'apa­rició de la cul­tura de la cobdícia hem de retro­ce­dir en el temps. Entre el 1945 –final de la Segona Guerra Mun­dial– i el 1980 tenim uns anys que es dis­tin­gei­xen per una reducció de les desi­gual­tats soci­als a Europa i als països desen­vo­lu­pats, un crei­xe­ment de la renda per càpita i l'apa­rició de polítics de nivell, com són a Europa l'ale­many Ade­na­uer, l'italià De Gas­peri, els fran­ce­sos De Gau­lle i Schu­man, els britànics Churc­hill i Atlee i el belga Spaak, entre d'altres. És el temps dels grans pro­jec­tes col·lec­tius, com el de la Unió Euro­pea.

Des de l'any 1980 fins ara, en canvi, crei­xen les desi­gual­tats soci­als, la crisi econòmica redu­eix el pes de les clas­ses mit­ja­nes, no tro­bem líders polítics des­ta­ca­bles i el procés de la Unió Euro­pea està atu­rat, després del pas de gegant que va ser la cre­ació de l'euro. En aquest marc el poder econòmic de les grans empre­ses i de la banca supera sovint el poder polític, resul­tat d'unes elec­ci­ons democràtiques. Espa­nya n'és un bon exem­ple. La cobdícia genera cor­rupció, com és natu­ral, ja que el cobejós no té mai prou diners.

Ja vaig dir la set­mana pas­sada que no dona­ria solu­ci­ons per a un retorn a èpoques ante­ri­ors més jus­tes, sinó idees per a un debat. Les desi­gual­tats econòmiques es poden reduir des de dalt amb polítiques fis­cals que gra­vin més els més rics que les clas­ses mit­ja­nes i donin ajuts als pobres. Però no n'hi haurà prou, ja que els rics tro­ba­ran una sor­tida: feta la llei, feta la trampa. Els grans navi­li­ers grecs tenen la seu social a Lon­dres i és allí on paguen els impos­tos, per exem­ple. L'acció inter­ven­tora de l'estat serà inútil si no hi ha un canvi en la base social de la població, que des­a­pa­re­gui l'enveja cap als cobe­jo­sos, subs­tituïda per l'enveja cap als nets de cor, una expressió que pot sem­blar car­rin­clona però que s'ajusta al que vull dir. I tenint pre­sent que els diners no donen la feli­ci­tat, el benes­tar no es pot acon­se­guir sense diners.

No cal espe­rar una ter­cera guerra mun­dial per cap­gi­rar la cul­tura de la cobdícia, però sí un ter­ra­bas­tall que obli­gui a fer can­vis men­tals. Pot ser que la duresa de la crisi que estem vivint sigui equi­va­lent al dal­ta­baix d'una guerra, si en sabem treure les lliçons, però no me'n refio gaire. Què s'hau­ria de fer per acon­se­guir que la classe política estigués for­mada per la gent més pre­pa­rada per donar un ser­vei públic i no per la més ambi­ci­osa de poder? No ho sé, tot i que tinc clar que una revo­lució pacífica en el sen­tit que esmento ha de sor­tir de la base de la població, no de les oli­gar­quies, i menys encara del poder econòmic. Pot­ser encara em queda per dir alguna cosa sobre aquest tema.