Circ

Tenia entrada per anar a la dar­rera sessió d'ahir del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal del Circ de Figue­res, però un viatge tan grat com ines­pe­rat ha pas­sat davant i el meu tiquet ha estat per a un altre. Seguint San­ti­ago Rusiñol, “l'ale­gria que passa” haurà fet parada a l'Empordà per quarta vegada i, men­tre que molts de vostès hau­ran tin­gut el goig de seure a les gra­des de la gran vela que aquest any s'ha estre­nat, un ser­vi­dor ho ha d'ima­gi­nar de lluny estant, i puc dir que el plaer de l'evo­cació i l'enyor del que m'he per­dut tenen el mateix volum. L'atzar de la vida ha fet que dos amics em siguin el càlid fil con­duc­tor que m'uneix a l'espec­ta­cle esti­mat per moder­nis­tes, tant com els dar­rers romàntics ale­manys s'abo­ca­ven a l'òpera. De Genís Mata­bosch no puc evi­tar par­lar-ne sense veure'l per París, amb setze anys i d'excursió de fi de bat­xi­lle­rat, cor­rent d'un arxiu a l'altre, d'una bibli­o­teca a l'altra, cer­cant febril­ment docu­men­tació sobre la seva gran dèria, durant el temps lliure que els seus com­panys dedi­ca­ven a fer d'estu­di­ants cor­rents. Ha pas­sat molta aigua pel Manol de lla­vors ençà, i ara és el direc­tor de l'efemèride que ha plan­tat a Figue­res. En el camí fet s'ha tro­bat amb uns quants epi­so­dis que avui dor­men a la cuneta dels records: el que va fer tras­lla­dar el fes­ti­val del cas­tell de Sant Fer­ran al Clos de Fires; l'anhel frus­trat de cons­ti­tuir un museu del circ a la Sala Edi­son que, de pas­sada, hau­ria sal­vat can Cusí de la ruïna i de la ver­go­nya els res­pon­sa­bles; el fari­se­isme de qui volia vetar l'actu­ació d'ani­mals a la pista en nom de la ton­tor­ro­nería –els polits en diuen bonisme– que, en parau­les del mateix GM, ignora el pati­ment de les bèsties als escor­xa­dors, labo­ra­to­ris i vedats de caça; la intenció –des­co­nec en quin punt es troba– de repren­dre un museu del circ, ara a l'espai i balu­erna que ha dei­xat la vella presó del car­rer de Sant Pau, cara, no pràctica i basar­dosa per a l'ima­gi­nari col·legi que algú hi vol veure. Etc.

L'altre amic que em con­necta amb el circ és Josep Valls. Valls, avui pre­si­dent de l'Asso­ci­ació d'Amics del Fes­ti­val del Circ de Figue­res, s'ha avin­gut a pro­jec­tar el seu entu­si­asme per fer bullir aquesta olla que ha posat al foc GB. I Valls, per qui no ho sàpiga, quan encara de grat un assumpte així, hi posa bon humor, feina, dedi­cació, atenció i el que faci falta perquè les coses tirin enda­vant. El fet que l'alcal­dessa Marta formi part de la penya per­met una escletxa quant al que cal con­so­li­dar a Figue­res del que Cecil B. DeMi­lle en va dir “l'espec­ta­cle més gran del món”.