La copa del xiulet

El pro­blema és ficar un rei i un himne dins d'un par­tit de fut­bol, d'un joc que prac­ti­quen vint-i-dues per­so­nes de dos clubs pri­vats. És aquesta la poli­tit­zació, no pas les expres­si­ons majo­ritàries dels socis del FC Bar­ce­lona o l'Ath­le­tic Club de Bil­bao, que són ben lliu­res d'opi­nar el que els sem­bli en tots els àmbits de la soci­e­tat. De fet, ningú no ha dema­nat mai que a una com­pe­tició que es resol per eli­mi­natòries se l'ano­meni copa del Rei i que això per­meti l'exhi­bició de tota la para­fernàlia de l'Estat just abans de començar la final a par­tit únic.

Tots i cadas­cun dels que es des­plaçaran al camp que sigui per veure el desen­llaç de la copa del 30 de maig ani­ran a gau­dir del joc i, si pot ser, a cele­brar la victòria del seu equip. Van a veure fut­bol. Per par­ti­ci­par en un acte d'adhesió a la monar­quia hi ha altres opci­ons com anar a aplau­dir-los agi­tant una ban­de­reta en una inau­gu­ració, pen­jar-se un retrat de la pare­lla reial al dor­mi­tori de casa o comen­tar elo­gi­o­sa­ment el ves­tit de comunió de la nena.

La para­doxa és que aquests dies escol­ta­rem acu­sa­ci­ons de poli­tit­zació en sen­tit con­trari, cul­pant els afec­ci­o­nats dels dos clubs d'uns supo­sats ultrat­ges, quan el que hi ha és una apro­pi­ació forçosa d'un esde­ve­ni­ment espor­tiu. O sigui que si l'Estat manté la seva actu­ació pro­pa­gandística, és del tot jus­ti­fi­cat que el públic basc i català pren­gui la deter­mi­nació de xiu­lar aquest intent d'apro­pi­ació. Al cap­da­vall, és el pro­blema que té el culte a la per­so­na­li­tat; se't pot girar en con­tra en qual­se­vol moment.