Gabilondo, Ángel

Dels dos Gabi­lon­dos, sem­pre m'havia escol­tat Iñaki. Peri­o­dista radiofònic de veu pro­funda, el recordo sobre­tot dels seus dies a la SER. Par­ti­cu­lar­ment el seu to greu el dia de l'atemp­tat d'Atocha i la seva con­tenció a l'hora de donar pas al comu­ni­cat de l'esquerra abert­zale negant l'auto­ria dels fets. També tinc molt pre­sent el seu posat dis­con­forme, ideològic i dis­cur­siu, el seu rao­na­ment fona­men­tat, pro­fund i bata­lla­dor. Deu ser que m'agra­dava, vaja.

Del seu germà, com qui diu, pràcti­ca­ment no en conei­xia ni la seva existència fins que va arri­bar al govern de l'Estat. Tot just la imatge d'un pro­fes­sor de metafísica amb res­pon­sa­bi­li­tats en el món uni­ver­si­tari. De veu pau­sada, tirant a gris i amb ulle­res de cul d'ampo­lla pròpies d'algú que ha pas­sat anys bara­llant-se amb lli­bres i apunts. En defi­ni­tiva, l'antii­matge pro­po­sada pels spin-doc­tors habi­tu­als. Ara bé, després vin­dria el pas per la política. Dels seus dos anys com a minis­tre de Cul­tura, a les aca­ba­lles d'un govern en cai­guda lliure, només en podria res­sal­tar el seu tarannà. Massa allu­nyat del per­fil com­ba­tiu habi­tual, feia tota la fila de ser un pas­sa­vo­lant. Ara bé, es trac­tava de Cul­tura, un minis­teri amb poques pre­ten­si­ons. I, és clar, par­lem de la cul­tura de l'època soci­a­lista, en un moment de crisi fis­cal lace­rant, que no neces­si­tava l'adoc­tri­na­ment ni la recon­versió dels infi­dels.

La sor­presa arri­ba­ria ara fa unes set­ma­nes quan l'inde­pen­dent Gabi­londo, Ángel, es posava nova­ment a dis­po­sició del par­tit per ser cap de car­tell a la Comu­ni­tat de Madrid. Sor­presa. Tot just uns dies després de la defe­nes­tració del can­di­dat natu­ral al qual les bai­xes expec­ta­ti­ves de vot ja havien con­dem­nat. Trista iro­nia, doncs, la de ser esco­llit el filòsof de la reno­vació venint de la tan pragmàtica accep­tació que el seu per­fil és el que millor asse­gura la part més gran de cadi­res dels seus mili­tants.

Tan­ma­teix, cal reconèixer que Gabi­londo, Ángel, sí aporta saba nova a la política espa­nyola. Un metafísic per a pre­si­dent de la Comu­ni­tat de Madrid! En temps de pro­fes­si­o­nals del soci­a­lisme polític de la talla d'una Carme Chacón, o d'una Susana Díaz cam­pi­ona del pero­nisme andalús, Gabi­londo, Ángel, repre­senta un alè d'espe­rança. I és que pen­ses que pot­ser sí que encara hi ha lloc per a un nou Tierno Galván a Madrid; per a una capi­tal del Reino des d'on Azaña, allà pels temps de la República, escri­via obres de tea­tre men­tre feia de cap de govern. I és que més aviat tro­bem les cròniques de per­ple­xi­tat i desa­mor dels acadèmics que han fet el pas a la política. Dues des­can­sen sobre la taula: la del politòleg cana­denc Mic­hael Igna­ti­eff i la de l'igual­ment minis­tre de Cul­tura soci­a­lista, César Anto­nio Molina.

dimarts pas­sat, en la línia de la reno­vació anun­ci­ada, apa­rei­xia en premsa el nou pro­grama econòmic soci­a­lista. La flaire de por de Pode­mos i l'allu­nya­ment de la pos­si­bi­li­tat de posar el pro­grama en fun­ci­o­na­ment són massa evi­dents. Nou impost sobre la pro­pi­e­tat, mesu­res con­tra l'engi­nye­ria fis­cal de les grans cor­po­ra­ci­ons, rebaixa de l'IVA per als pro­duc­tes cul­tu­rals i de pri­mera neces­si­tat, revo­lució en el sis­tema de retri­bució dels direc­tius i entrada dels tre­ba­lla­dors en els con­sells d'admi­nis­tració de les empre­ses. Aclu­cada d'ull als desa­ni­mats sin­di­cats i via de repre­sen­tació dels tre­ba­lla­dors a l'ale­ma­nya, tot en un. Massa maco per pen­sar que pugui ser pos­si­ble.

La cai­guda del soci­a­lisme espa­nyol serà històrica però pot­ser haurà ser­vit per fer rea­li­tat la sentència d'un Churc­hill que ara torna a ser moda: mai des­a­pro­fi­tis l'opor­tu­ni­tat que et brinda una bona crisi.