Impunitat normalitzada

Fa pocs dies vaig ennu­e­gar-me per culpa d'una banya de crois­sant i per l'atac de riure que em va aga­far men­tre prac­ti­cava l'hàbit perillós d'esmor­zar tot lle­gint el diari. Vaig tenir l'acci­dent men­tre lle­gia aquesta piu­lada del peri­o­dista Lluís Foix: Si la his­to­ria del pequeño Nicolás es cierta, con­vi­erte la vida política de los madri­les en un sai­nete. Ridículo. Y muy peli­groso. Per sort em vaig recu­pe­rar i, avui, tinc l'opor­tu­ni­tat de dir que el senyor Foix no s'ha de pre­o­cu­par gens ni mica per un supo­sat perillós des­pres­tigi de la política espa­nyola arran del “pequeño Nicolás”. Després del peri­ple laosià de l'excap de la Guàrdia Civil Luis Roldán; després que la ics dels GAL no hagi estat (ni serà) refu­sada; després del des­as­tre del Pres­tige, en què Rajoy, ales­ho­res vice­pre­si­dent del govern, tran­quil·lit­zava la població dient que eren sólo pequeños hili­llos soli­di­fi­ca­dos, con aspecto de plas­ti­lina; després de l'atemp­tat de l'11-M, quan Aznar va tru­car per­so­nal­ment als direc­tors dels dia­ris més influ­ents per dir-los: “Ha estat ETA”; després de la cínica gestió de l'acci­dent del metro de València; després de la psi­co­po­li­ti­co­pim­pi­ne­la­dra­ma­tit­zació del cas Nóos; després dels casos Gürtel, Bárce­nas, eros anda­lu­sos, Cas­tor..., després de tot això i més, Espa­nya està immu­nit­zada con­tra ella mateixa. I viu en una impu­ni­tat nor­ma­lit­zada que encara li per­met gene­rar més impu­ni­tat. A Espa­nya s'ha arri­bat a allò que Imre Kertész diagnos­tica com “ele­var el mal ús del llen­guatge a cate­go­ria de con­sens”. Un con­sens tristíssim, en què l'abús de poder és abor­dat amb més abús de poder (llei mor­dassa i pacte anti­gi­ha­dista). Un con­sens en què un país que figura com a quart de la cua d'Europa en matèria de fia­bi­li­tat judi­cial decreta l'expulsió del jutge San­ti­ago Vidal. En aquest con­text dir que el cas del “pequeño Nicolás” dete­ri­ora la política espa­nyola és for­mu­lar una iro­nia digna de figu­rar a El arte de inju­riar, text de Bor­ges en què un home diu a un altre home: “La seva dona, senyor, amb l'excusa que tre­ba­lla en un prostíbul, ven gèneres de con­tra­ban!”.