27 segons

S'acosta una nova final de la copa del rei de fut­bol amb l'Ath­le­tic i el Barça com a pro­ta­go­nis­tes i, ho sap tot­hom i és pro­fe­cia, també s'acosta una nova xiu­lada col·lec­tiva a l'himne d'Espa­nya. A mi, tant me fa que es xiuli l'himne com que no es xiuli. Fins i tot, tant me fa si el públic ense­nya el cul o no. Però que tant me faci no vol dir que em sem­bli que s'ha de xiu­lar o ense­nyar el cul. Perquè em sem­bla que no s'ha de fer.

Com a cata­lans o com a bas­cos tenim moltíssi­mes raons històriques per no sen­tir-nos iden­ti­fi­cats amb l'himne d'Espa­nya ni amb cap dels símbols naci­o­nals de l'Estat espa­nyol. Són raons que es resu­mei­xen en una: l'afir­mació de la nació espa­nyola es fona­menta en la negació de les altres naci­ons, en el nos­tre cas, la basca i la cata­lana. Però no només això, els ciu­ta­dans espa­nyols matei­xos hau­rien de tenir també moltíssi­mes raons històriques per no sen­tir-se iden­ti­fi­cats amb l'actual himne d'Espa­nya, recu­pe­rat per la democràcia però hereu de les llar­gues eta­pes dels tota­li­ta­ris­mes.

Tan­ma­teix, xiu­lar l'himne d'Espa­nya durant els 27 segons de durada de la versió curta, que és la que sona quan el cap d'estat pre­si­deix un acte espor­tiu, és una reacció sem­blant a una eja­cu­lació precoç: un plaer efímer que allu­nya de la feli­ci­tat ferma i per­du­ra­ble. Vaja, que després de xiu­lar o ense­nyar el cul, quan l'acte aca­barà, ani­rem a dor­mir, que la son no per­dona, com va des­criure fa anys el Quico Pi de la Serra.

El que no té gaire sen­tit és par­ti­ci­par en una com­pe­tició que es diu copa del rei, que abans de la pri­mera eli­mi­natòria ja saps que si arri­bes a la final t'hauràs d'empas­sar la musi­queta i, quan arriba el moment, mun­tar l'espec­ta­cle. Tot ple­gat em recorda el procés de tran­sició naci­o­nal: sabem mobi­lit­zar-nos soci­al­ment, però no sabem des­en­ca­llar política­ment ni jurídica­ment l'accés a la sobi­ra­nia pròpia.

Perquè per al rei, 27 segons de des­a­pro­vació no li són res si després els capi­tans, ritu­al­ment, pas­sen a reco­llir els tro­feus, el salu­den amb afecte i abai­xen el cap amb cor­te­sia. Vaja, que evi­tar 300 anys més de bor­bons reque­reix més i millor feina.