El gessamí

No sé si el ges­samí havia començat a bro­tar al jardí del museu d'El Bardo, a Tunis, però si avui fa una set­mana hi havia alguns brots que començaven a des­pun­tar, els van aixa­far vil­ment. A dos dies de donar la ben­vin­guda a la pri­ma­vera, a mig març, una fue­tada hiver­nal a traïció sem­bla que ha posat fi a la fràgil flor que és la democràcia tuni­si­ana. El ges­samí ha sigut el símbol de la revo­lució tuni­si­ana,
exem­ple a seguir de totes les pri­ma­ve­res àrabs que van escla­tar ara fa qua­tre anys. Durant aquest temps i abans d'arri­bar a les elec­ci­ons i a cons­ti­tuir el par­la­ment, el país ha pas­sat moments crítics amb atemp­tats i intents de deses­ta­bi­lit­zar el pro­jecte democràtic que la majo­ria impul­sava. Per sort, però, ara igual que el 2010, estic con­vençut que si la gent, el poble ho va fer pos­si­ble i va empènyer perquè el canvi fos pos­si­ble cap a la lli­ber­tat, ara no s'arron­sa­ran, al con­trari. No tenen la sen­sació d'anar amb el lliri a la mà i que els el tallen de soca-rel. No. I les imat­ges ho demos­tren. Veure milers de tuni­si­ans entrar als jar­dins del museu per home­nat­jar amb flors les vícti­mes és una imatge molt sig­ni­fi­ca­tiva, poètica, potent i espe­rançadora. Algú em va dir l'altre dia: “Els tite­lles s'han revol­tat con­tra els seus tite­llai­res i les con­seqüències les està patint el públic, que n'està tip d'aquest espec­ta­cle.” I trobo que és un plan­te­ja­ment molt encer­tat. Dar­rere el giha­disme hi ha el males­tar d'aquells que havien sigut eines –tite­lles– al ser­vei d'Occi­dent. Quan dei­xen de ser útils per a aques­tes potències, mos­se­guen perquè se sen­ten ferits i es rebel·len. Tenen la maquinària necessària i milers de per­so­nes dis­po­sa­des a grei­xar-la. Davant d'aquesta rea­li­tat podríem pen­sar que la por, el ter­ror, que és l'arrel del ter­ro­risme, acon­se­gueix el seu objec­tiu i que pen­sem que con­tra ells no hi ha res a fer perquè ells estan dis­po­sats a dei­xar-hi la vida, a morir per impo­sar la seva llei. L'espe­rança real és que davant d'això, la majo­ria con­ti­nua apos­tant per la vida per veure flo­rir el ges­samí.