Opinió

La columna

Usos i costums

Malgrat la globalitat que ens envaeix, la diferenciació local té cada cop un valor més preuat

Una de les coses que més ens van sob­tar quan arribàrem als Estats Units va ser l'ordre. Acos­tu­mats a un país on els límits se'ls posa una mica cadascú i on el rela­ti­visme medi­ter­rani és moneda cor­rent, l'estricta dis­ci­plina anglo­sa­xona ens venia de nou. Així, el pri­mer dia que ens varen con­vi­dar a una festa fami­liar, ens va sor­pren­dre lle­gir en la invi­tació l'hora d'inici però també l'hora que la tro­bada aca­ba­ria. Pen­sant que era una idea apro­xi­mada, encara va ser més fort obser­var com en el moment indi­cat, com un sol home, tot­hom es va aixe­car per donar les gràcies als amfi­tri­ons men­tre anàvem des­fi­lant. Segur que molts nou­vin­guts a Cata­lu­nya també que­den sob­tats pels nos­tres cos­tums i for­mes. Des de par­lar amb tres o qua­tre deci­bels per sobre de la mit­jana comu­nitària, fins a no tro­bar mai el moment de reti­rar, la laxi­tud amb què inter­pre­tem les nor­mes o l'exa­ge­rat nivell de cor­rupció i la con­des­cendència amb què fins ara s'ha supor­tat, versió caso­lana de no vindrà d'un pam. Però, mal­grat la glo­ba­li­tat que ens enva­eix, o pot­ser per això, la dife­ren­ci­ació local té cada cop un valor més pre­uat. Cada terra segueix fent sa guerra, i l'adap­tació del nou­vin­gut a l'espai que l'acull és una neces­si­tat i un deure. L'evo­lució per ade­quar-se a les noves nor­mes de cul­tura, llen­gua, regles i mane­res no és un caprici volun­ta­rista sinó una neces­si­tat impe­ri­osa com a mínim per a aquells que tenen el legítim desig de pros­pe­rar en el nou sojorn. Així, res­pec­tant el dret de cadascú a pen­sar i creure en el que opini i com­bre­gui, és legítim espe­rar un esforç d'inte­gració que faci­liti la con­vivència d'una soci­e­tat com­plexa però aco­lli­dora i amb arrels pro­fun­des ali­men­ta­des en mil deus. El cas de mili­ons de per­so­nes vin­gu­des d'Espa­nya a Cata­lu­nya als anys 60 i 70 i que avui són copartícips dels que por­ten els gens d'en Guifré el Pelós és exem­plar. Ara a molts els toca fer un exer­cici sem­blant, perquè pre­ten­dre viure aquí com si fos­sis allí, és impos­si­ble i injust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia