la crònica
Tinc una experiència
Els qui han seguit les incidències del suïcidi del pilot de la línia aèria alemanya Lufthansa, arrossegant amb la seva decisió de pertorbat mental 150 persones a una mort terrible, esmicolats en una ària muntanyosa, hauran sentit esgarrifances.
El 27 de març, hi ha una allau de notícies. S'aclareixen, es pot dir, tots els dubtes. A casa seva s'ha trobat la baixa per malaltia, una finida i una altra continuant durant setmanes. Pel text mèdic, s'endevina una afecció psicòtica no pas greu, però suficient per no pilotar. Així li ho diu el doctor. S'ha sabut, també, que la parella el deixà fa poc. Malalt mental confirmat i deixat per la parella, ha volgut venjar-se de tot! Les caixes negres han informat i la companyia surt de sospita. El comandant que sortí de la cabina i no hi pogué accedir no és culpable del fet. Hi haurà un reglament més exigent per als pilots i la porta de la cabina. I pel que fa als metges, l'obligació de comunicar a l'empresa la mancança.
Del més escabrós se'n parla poc: la identificació dels cadàvers. Si amb ADN és lenta i complicada, imaginem-nos que les restes de tota mena han quedat a trossos de 20 a 40 cm. Els que cerquen restes humanes ho fan amb una llarga pinça forquilla i bosses de plàstic. Qui és qui dintre la bossa? No segueixo.
Tinc una trista experiència. El 28 d'abril del 1959, tenia lloc a Girona la boda del jove Juan Rigau Palahí, venedor de Coca-cola, amb la perruquera Carme Canet Castañer. Després de la festa, la parella es traslladà a Barcelona, on passà la nit. L'endemà, a la una de la tarda a l'aeroport del Prat, embarcaven en un aparell d'Ibèria, cap a Madrid. Entre altres passatgers, hi havia Joaquim Blume i esposa i l'equip espanyol de gimnàstica. A les tres de la tarda, l'aparell s'estavellava a la serra de Valdemecas, de Conca, lloc abrupte lluny de pobles o camins. El meu despatx actuà d'informador de la situació. Les famílies eren incapaces.
L'endemà, confirmaren que hi havia nou cadàvers sense possibilitat d'identificar si no era per una persona pròxima. La mare de la núvia em llistà joies i cicatrius i d'en Joan no calgué: jo el coneixia prou bé. Amb poders de les famílies, una furgoneta DKW que acabava d'estrenar, en David, en Marca i jo, via València, Requena i Utiel, ens personàrem a Motilla del Palancar, a Conca, on havien traslladat les restes. La identificació d'en Joan va ser fàcil: cremat, li penjava una solapa de l'americana. En un trau, un ferret. Miracle! Era l'escut de Catalunya que li doní el dia de la boda. No explicaré la identificació d'ella. No tots els lectors estan preparats. Ho aconseguí i punt.
L'endemà, arribaren a Girona els cadàvers dels desafortunats. L'enterrament fou una sincera mostra ciutadana de dol. Féu un recorregut pel centre de la ciutat i els comerços tancaren en passar. Acompanyant, el consell —els germans Daurella— i els directius i, finalment, el cementiri, vaig fer just. Ho mereixien!
