Opinió

la crònica

Tinc una experiència

Els qui han seguit les incidències del suïcidi del pilot de la línia aèria ale­ma­nya Luft­hansa, arros­se­gant amb la seva decisió de per­tor­bat men­tal 150 per­so­nes a una mort ter­ri­ble, esmi­co­lats en una ària mun­ta­nyosa, hau­ran sen­tit esgar­ri­fan­ces.

El 27 de març, hi ha una allau de notícies. S'acla­rei­xen, es pot dir, tots els dub­tes. A casa seva s'ha tro­bat la baixa per malal­tia, una finida i una altra con­ti­nu­ant durant set­ma­nes. Pel text mèdic, s'ende­vina una afecció psicòtica no pas greu, però sufi­ci­ent per no pilo­tar. Així li ho diu el doc­tor. S'ha sabut, també, que la pare­lla el deixà fa poc. Malalt men­tal con­fir­mat i dei­xat per la pare­lla, ha vol­gut ven­jar-se de tot! Les cai­xes negres han infor­mat i la com­pa­nyia surt de sos­pita. El coman­dant que sortí de la cabina i no hi pogué acce­dir no és cul­pa­ble del fet. Hi haurà un regla­ment més exi­gent per als pilots i la porta de la cabina. I pel que fa als met­ges, l'obli­gació de comu­ni­car a l'empresa la man­cança.

Del més escabrós se'n parla poc: la iden­ti­fi­cació dels cadàvers. Si amb ADN és lenta i com­pli­cada, ima­gi­nem-nos que les res­tes de tota mena han que­dat a tros­sos de 20 a 40 cm. Els que cer­quen res­tes huma­nes ho fan amb una llarga pinça for­qui­lla i bos­ses de plàstic. Qui és qui din­tre la bossa? No segueixo.

Tinc una trista experiència. El 28 d'abril del 1959, tenia lloc a Girona la boda del jove Juan Rigau Palahí, vene­dor de Coca-cola, amb la per­ru­quera Carme Canet Castañer. Després de la festa, la pare­lla es tras­lladà a Bar­ce­lona, on passà la nit. L'endemà, a la una de la tarda a l'aero­port del Prat, embar­ca­ven en un apa­rell d'Ibèria, cap a Madrid. Entre altres pas­sat­gers, hi havia Joa­quim Blume i esposa i l'equip espa­nyol de gimnàstica. A les tres de la tarda, l'apa­rell s'esta­ve­llava a la serra de Val­de­me­cas, de Conca, lloc abrupte lluny de pobles o camins. El meu des­patx actuà d'infor­ma­dor de la situ­ació. Les famílies eren inca­pa­ces.

L'endemà, con­fir­ma­ren que hi havia nou cadàvers sense pos­si­bi­li­tat d'iden­ti­fi­car si no era per una per­sona pròxima. La mare de la núvia em llistà joies i cica­trius i d'en Joan no calgué: jo el conei­xia prou bé. Amb poders de les famílies, una fur­go­neta DKW que aca­bava d'estre­nar, en David, en Marca i jo, via València, Requena i Utiel, ens per­sonàrem a Moti­lla del Palan­car, a Conca, on havien tras­lla­dat les res­tes. La iden­ti­fi­cació d'en Joan va ser fàcil: cre­mat, li pen­java una solapa de l'ame­ri­cana. En un trau, un fer­ret. Mira­cle! Era l'escut de Cata­lu­nya que li doní el dia de la boda. No expli­caré la iden­ti­fi­cació d'ella. No tots els lec­tors estan pre­pa­rats. Ho acon­seguí i punt.

L'endemà, arri­ba­ren a Girona els cadàvers dels des­a­for­tu­nats. L'enter­ra­ment fou una sin­cera mos­tra ciu­ta­dana de dol. Féu un recor­re­gut pel cen­tre de la ciu­tat i els comerços tan­ca­ren en pas­sar. Acom­pa­nyant, el con­sell —els ger­mans Dau­re­lla— i els direc­tius i, final­ment, el cemen­tiri, vaig fer just. Ho merei­xien!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia