L'horror

Trac­tant-se d'un arti­cle set­ma­nal, alguna cosa m'impul­sava a escriure sobre la ter­ri­ble mort dels ocu­pants de l'avió de Ger­manwings Bar­ce­lona-Düssel­dorf. Em sem­bla una mica marcià par­lar de qual­se­vol altre tema de la set­mana o d'alguna anècdota per­so­nal com faig a vega­des. Però també em costa molt escriure alguna cosa sobre aquesta tragèdia. Em pre­o­cupa no dir res interes­sant o que ja s'hagi dit i no val­gui la pena repe­tir-ho. I no tinc conei­xe­ments en avi­ació ni en com­por­ta­ment de les per­so­nes, que és cap a on ha deri­vat la qüestió després de saber-se que el copi­lot Andreas Lubitz va fer esta­ve­llar pre­me­di­ta­da­ment l'avió. El més sin­cer que puc fer és expo­sar refle­xi­ons per­so­nals per aca­bar con­clo­ent que no puc enten­dre de cap de les mane­res que pas­sin coses com aquesta. I que pot­ser això és el que toca i no hi ha gaire res més.

Els que hàgiu vist la sèrie Bre­aking Bad tin­dreu molt pre­sent aquell capítol. I els que no l'heu vist i pot­ser teníeu pre­vist fer-ho, us faré això que ara se'n diu un spoi­ler. Un con­tro­la­dor aeri que ha per­dut la seva filla a con­seqüència d'una sobre­dosi es rein­cor­pora a la feina encara en plena depressió i fa variar la ruta d'un avió que causa un xoc amb un altre en ple vol. L'escena és hor­ro­rosa i ni el motiu de la pèrdua de la filla fa que puguis sen­tir la més mínima com­prensió per l'autor d'aque­lla bar­ba­ri­tat. En la mateixa sèrie també hi ha mol­tes morts més d'inno­cents que l'únic que han fet és ser en el lloc equi­vo­cat en el moment més ino­portú. L'únic que t'alleuja és saber que tot és ficció.

Però el cas dels cent qua­ranta-nou ocu­pants de l'avió que Lubitz va fer esta­ve­llar-se és crua rea­li­tat. I no hi ha alleu­ja­ment pos­si­ble. Ens tro­bem altra vegada davant l'hor­ror més irra­ci­o­nal i gratuït. És lògic que es bus­quin pos­si­bles expli­ca­ci­ons al seu com­por­ta­ment, però mai i en cap dels casos poden ser una jus­ti­fi­cació. I, per tant, ens que­da­rem igual d'inde­fen­sos davant la irra­ci­o­na­li­tat. Encara més els que hi tenen vícti­mes ínti­mes.

Aques­tes coses, des­gra­ci­a­da­ment, pas­sen. Com quan algú un dia a Noru­ega mata dese­nes de per­so­nes a trets. O en un ins­ti­tut dels Estats Units. O quan els assas­sins d'Estat Islàmic ens mos­tren les imat­ges de la seva extrema cru­el­tat. O quan es des­co­breix en un soter­rani que un mons­tre hi ha tin­gut segres­tada i mal­trac­tada durant més vint anys una pobra nena, ja dona. Periòdica­ment l'hor­ror se'ns planta al davant. I el més humà que podem fer, crec, és hor­ro­rit­zar-nos. I ser super­vi­vents de la irra­ci­o­na­li­tat per veure si un dia la podrem vèncer.