Estimada amiga

T'escric per con­vi­dar-te a pas­sar un cap de set­mana a Cata­lu­nya. Ja hi has vin­gut altres vega­des i sovint hem par­lat del que sig­ni­fica ser català. Perquè, cer­ta­ment, els cata­lans par­lem tot sovint del que som, del que hem estat, del que voldríem ser. Però t'asse­guro que ara estem fent una revo­lució democràtica. Una revo­lució dels som­riu­res única a Europa. Segur que recor­des les fotos de la Via Cata­lana que et vaig enviar.

Jo no oblido un moment vis­cut fa molts anys: al final d'un viatge en què havíem fet amis­tat amb unes com­pa­nyes cas­te­lla­nes, quan ens aco­miadàvem ens van pre­gun­tar ama­ble­ment: “Els cata­lans sem­pre par­leu del mateix?” Aquell dia se'm va des­per­tar el desig de ser ciu­ta­dana d'un país nor­mal; la volun­tat de ser algú que no ha d'expli­car-se, quan es troba amb estran­gers; de poder viure sense haver de jus­ti­fi­car contínua­ment la pròpia existència.

Per sort, dar­re­ra­ment con­ju­guem el verb del que som i el que voldríem ser en futur. Ara par­lem del que serem i de com estem fent pas­sos molt sig­ni­fi­ca­tius cap a la nor­ma­li­tat. Veiem a l'horitzó un país on el govern té el con­trol dels diners públics, amb les cor­res­po­nents limi­ta­ci­ons que imposa pertànyer a la UE, és clar!; un país on ningú dis­cu­teix l'ús natu­ral i nor­mal de la llen­gua pròpia a l'ense­nya­ment i l'admi­nis­tració, prac­ti­cant el poli­glo­tisme que ens faci­lita el con­tacte inter­na­ci­o­nal; un país on la cul­tura es desen­vo­lupa sense tra­ves impo­sa­des per una admi­nis­tració, el govern espa­nyol, que es com­porta amb una acti­tud de riva­li­tat i no de coo­pe­ració.

Has lle­git que volen deci­dir que hem de recu­pe­rar les cur­ses de braus? Con­tra­ri­ant una con­questa de la lluita democràtica con­tra el mal­trac­ta­ment als ani­mals! O que pro­mo­uen anul·lar un decret català per com­ba­tre la pobresa energètica? Enmig dels estralls de la crisi econòmica, els cata­lans no tenim dret a pren­dre mesu­res per a millo­rar la vida dels més febles.

És pre­ci­sa­ment per aquest opti­misme, per la volun­tat de cons­truir un futur atrac­tiu, que del 25 al 28 de juny orga­nit­zem el  Cata­lan Weekend. Volem que molts amics estran­gers com­par­tiu amb nosal­tres l'emoció que sen­tim, en ser pro­ta­go­nis­tes d'un moment que també té efec­tes sobre aquesta Europa que estem cons­truint. De fet, el nos­tre movi­ment té molt a veure amb la decisió ferma de ser acti­va­ment pre­sents en la defi­nició de la futura unió euro­pea (ho poso en minúscu­les perquè el que vull indi­car des­borda el marc de les ano­me­na­des ins­ti­tu­ci­ons euro­pees).

Saps que els cata­lans som xenòfils. Ens agrada tot allò que ve de l'exte­rior: les idees, els cor­rents cul­tu­rals, els pro­duc­tes mate­ri­als. Hem estat voca­ci­o­nal­ment impor­ta­dors, tal com cor­res­pon a un país amb geo­gra­fia i demo­gra­fia limi­ta­des. De l'estran­ger, però, el que ens agrada més són les per­so­nes. Ens enor­gu­lleix ser un destí turístic, ens fa feliços que les nos­tres uni­ver­si­tats siguin cap­da­van­te­res a l'hora d'atreure estu­di­ants Eras­mus, rebem ami­cal­ment els tre­ba­lla­dors de les mul­ti­na­ci­o­nals ins­tal·lades aquí i, sobre­tot, som cons­ci­ents que hem asso­lit el bon nivell de desen­vo­lu­pa­ment econòmic, social i cul­tu­ral de què gau­dim gràcies a les dife­rents ona­des d'immi­gració.

Som fets de la bar­reja de per­so­nes que han vin­gut a viure a Cata­lu­nya al llarg de la història. Del Sud de França fa segles, d'Espa­nya al segle XX i d'Amèrica Lla­tina, Àfrica o Àsia dar­re­ra­ment. Ho vivim amb un pro­fund agraïment; tots ple­gats hem fet un país de 7,5 mili­ons d'habi­tants, molts dels quals van expres­sar el pas­sat 9-N la volun­tat de deci­dir el futur a través dels meca­nis­mes de la democràcia. Aquell dia et vaig enviar més fotos, ho recor­des?

Ens agra­den els estran­gers. I ens agra­dem nosal­tres. Per això, et con­vido a conèixer-nos una mica més i millor. Vull que cone­guis de pri­mera mà la cons­trucció d'un nou país. No t'ho per­dis. Vine al Cata­lan Weekend! Com sem­pre, et rebré amb els braços oberts.