Un llibre: dues lliçons

Claude Lanz­mann, escrip­tor i cine­asta francès, és cone­gut, d'una banda, com a jove amant i com­pany de Simone de Beau­voir, però sobre­tot com a cine­asta, autor d'una obra docu­men­tal, Shoah, sobre el sis­temàtic exter­mini de jueus. Una obra que, pel seu rigor i qua­li­tat, és con­si­de­rada encara avui el tre­ball cine­ma­togràfic més com­plet sobre aquesta part ter­ri­ble de la història euro­pea. Com a escrip­tor és autor d'una apas­si­o­nant auto­bi­o­gra­fia La lie­bre de la Pata­go­nia, de l'any 2009, que ens ajuda a com­pren­dre millor –com ho fan avui escrip­tors com ara David Gross­man i Amos Oz, entre d'altres– la difícil situ­ació vital i intel·lec­tual d'aquells que, sen­tint-se isra­e­li­ans, rebut­gen neta­ment les res­pos­tes vio­len­tes dels seus governs men­tre ens apro­xi­men a la història de l'últim segle i al que repre­senta avui en dia viure en un país de fron­te­res incer­tes, amb una ciu­ta­da­nia domi­nada per la por de la des­a­pa­rició. És fona­men­tal per a la vida col·lec­tiva com­pren­dre, enten­dre, el que hi ha dar­rere de deci­si­ons sovint vio­len­tes i injus­tes a fi de col·labo­rar eficaçment a modi­fi­car-les.

El lli­bre de Lanz­mann ens pro­posa una segona reflexió ben per­ti­nent en aquests moments. En expli­car el difícil procés de cre­ació de Shoah es remet a un lli­bre previ escrit per Hil­berg l'any 1944, titu­lat La des­trucció dels jueus a Europa. Hil­berg hi des­criu les dife­rents fases prèvies a la “solució final”. El procés comença per: defi­nició, segueix per mar­cació que es tra­du­eix en segre­gació, expulsió, gue­tit­zació i final­ment exe­cució. Una defi­nició que separa simbòlica­ment els humans els uns dels altres, que els fa “dife­rents”. Sabem, però, que no exis­tei­xen “diferències” soci­al­ment neu­tres sinó que arros­se­guen l'atri­bució de dife­rents graus de dig­ni­tat humana fona­men­tal. I a par­tir d'aquí resulta fàcil tra­duir aquesta diferència en mesu­res con­cre­tes de segre­gació, expulsió, etc. Aquesta dinàmica no s'impro­visa. Creix en ter­renys ado­bats per segles de pre­ju­di­cis i de cre­en­ces que van con­fi­gu­rant el ros­tre ocult de l'ene­mic. I quan deter­mi­na­des con­di­ci­ons econòmiques i polítiques gene­ren greus males­tars col·lec­tius, es pot fer recaure sobre els “dife­rents” la res­pon­sa­bi­li­tat de tots els mals. Es donen noms sim­ples a males­tars com­ple­xos.

Dues lliçons ens ofe­reix el lli­bre de Lanz­mann. La pri­mera: cal inten­tar conèixer qui­nes són les raons de fons de les con­duc­tes polítiques injus­tes i vio­len­tes com són les actu­als polítiques isra­e­li­a­nes, per apro­par-nos a solu­ci­ons que no es limi­tin a la mul­ti­pli­cació de violències entre pobles, estats i per­so­nes. La segona: cal rumiar ara, quan estem cons­truint tants “Altres”, tants dis­cur­sos divi­so­ris i dife­ren­ci­a­dors, que és en el ter­reny de la paraula, pública i pri­vada, en la dels mis­sat­ges soci­als on es juga bona part del destí futur. Els males­tars col·lec­tius són fàcil­ment i emo­ci­o­nal mani­pu­la­bles i sepa­ra­dors. Tot això cal fer-ho, és clar, si volem evi­tar una petita part del sofri­ment humà evi­ta­ble.