Empreses opaques

La majo­ria d'empre­ses fami­li­ars cata­la­nes de volum mitjà o grans són opa­ques. O sigui, que no són trans­pa­rents. I que consti que no ho dic amb ràbia, perquè els qui les por­ten tenen talent i dedi­cació. Tam­poc ho dic amb espe­rit d'ins­pecció d'hisenda, perquè molts són amics meus. No són ells els qui m'han par­lat de l'opa­ci­tat de la seva empresa, ja que hi ha coses que no es diuen ni a la dona, però sóc un pro­fes­si­o­nal amb l'experiència que donen els anys i sé de què parlo. Durant el fran­quisme tot­hom era defrau­da­dor. Enga­nyar el cau­di­llo era gai­rebé una bona obra. Els empre­sa­ris tenien ales­ho­res tres balanços: el que pre­sen­ta­ven al banc havia de fer goig amb els comp­tes d'actiu aug­men­tats i els de pas­siu rebai­xats; el segon era el balanç per a Hisenda, a l'inrevés del pri­mer, i havia de fer pena; el ter­cer balanç era el real, “for your eyes only”, com diria l'agent 007.

Amb la democràcia van des­a­parèixer les raons morals que per­me­tien defrau­dar la dic­ta­dura, però van arri­bar les mesu­res tri­butàries del minis­tre Fuen­tes Quin­tana i de Boyer: un sis­tema fis­cal a l'euro­pea. Però el millor ins­tru­ment per empai­tar peca­dors tri­bu­ta­ris per acció o per omissió va ser la informàtica. Al minis­teri d'Hisenda tenen un ordi­na­dor gegant en què si toquen la tecla cor­recta surt la teva història econòmica des que els Reis Mags van venir de l'Ori­ent amb or, encens i mirra. L'or el devien decla­rar, l'encens i la mirra no ho sé, ja que ignoro la seva qua­li­fi­cació tri­butària.

Però amb el temps, les empre­ses fami­li­ars s'han inter­na­ci­o­na­lit­zat i aquí han tro­bat un altre sis­tema per esca­par-se del fisc. Saben què és un balanç con­so­li­dat? És aquell que resulta de sumar les par­ti­des –actiu i pas­siu– de totes les empre­ses del grup. Si una té el domi­cili social a Bar­ce­lona i l'altre a Girona, no hi ha pro­blema per a l'admi­nis­tració de l'Estat. Però si l'empresa matriu és a Bar­ce­lona i les altres a Berlín, Delaware als Estats Units, a Tòquio i a Ams­ter­dam –no parlo de para­di­sos fis­cals–, resulta molt difícil de con­so­li­dar des d'aquí. I encara més si les fili­als estran­ge­res les con­tro­len les altres soci­e­tats també fili­als. Es pot embo­li­car la troca fins a l'infi­nit. Hi ha grups d'aquests que els pro­pi­e­ta­ris s'han de refiar dels advo­cats per saber on són.

A Cata­lu­nya les úniques grans empre­ses són les que depe­nen històrica­ment de La Caixa. L'única empresa fami­liar que ha anat a borsa seri­o­sa­ment ha estat Grífols. Per què no hi han anat les altres? Perquè cotit­zar en el mer­cat bor­sari vol dir posar el balanç real sobre la taula i per­me­tre que els acci­o­nis­tes i els peri­o­dis­tes et dema­nin el que vul­guin, començant pel teu sou. Una gran empresa és aque­lla que neces­sita recur­sos de ter­cers, al marge dels fami­li­ars, per rics que siguin.

Una empresa moderna és una empresa trans­pa­rent. Els interes­sats ho saben per­fec­ta­ment. Una fórmula o un sis­tema de tre­ball poden ser secrets, però no un balanç d'una empresa. Ho ense­nyen a Esade i l'Iese? I si ho ense­nyen, ho prac­ti­quen els alum­nes?