Fòbies

Espa­nya sap de què va ser gran. S'ha tute­jat amb els més grans, va ser una potència mun­dial durant com a mínim qua­tre segles, cosa que no tot­hom pot dir. Té una de les llengües més impor­tants del món i a més és una llen­gua acces­si­ble, poc com­plexa, i que no es passa el dia dema­nant ajuda i pro­tecció i com­prensió i que l'esti­min. A Espa­nya l'esti­men pel que és i no pel que pretén ser, ni pels greu­ges o pels dra­mes de la història. De ser un con­junt de reg­nes dis­per­sos va for­mar una gran corona euro­pea i, simultània­ment, va con­que­rir bona part d'Amèrica. Espa­nya és marca iden­ti­fi­ca­ble arreu del món, encara que sigui tirant de tòpic. És reco­ne­guda a pri­mera vista, no cal més expli­ca­ci­ons. En la seva millor versió, Espa­nya és un con­cepte ale­gre i expan­siu que s'asso­cia mun­di­al­ment al color i a les ganes de viure. Al caràcter, a la per­so­na­li­tat, a l'auto­a­fir­mació rotunda.

Madrid té la immen­si­tat d'avin­gu­des i de ban­de­res que es dema­na­ria a qual­se­vol gran capi­tal euro­pea, cosa que no tot­hom pot dir. I a més té vida noc­turna, que molts encara poden dir menys. Espa­nya té una vasta cul­tura pop, cosa que poden dir comp­tadíssi­mes cul­tu­res. Ha tin­gut l'atre­vi­ment de la movida i d'Almodóvar o dels Tru­e­bas, ha fet uni­ver­sa­lisme modern. Tenir cul­tura pop reque­reix ser espon­tani i tenir pocs com­ple­xos, cosa que tam­poc tot­hom pot dir, i d'aquí surt des de la lleu­ge­resa de l'admi­rat Julio Igle­sias (sí, ho reco­nec) a la pro­fundíssima super­fi­ci­a­li­tat d'Alaska. La cul­tura espa­nyola ha tin­gut en la seva millor versió un grandíssim sen­tit de l'humor, una gran intel·ligència. Altres cul­tu­res més tor­tu­ra­des no n'han sabut, no tenen tant de swing, no aca­ben de viure del tot. El cas­tellà és una llen­gua que diu les coses a la cara, que quan insulta ho fa sense mit­ges tin­tes, joder, que mira als ulls i no se l'agafa amb paper de fumar. El cas­tellà és veri­tat, és de debò. És una llen­gua crua i sense dis­fres­ses, sense vocals neu­tres ni con­so­nants impar­ci­als. Se apa­ga­ron los faro­les y se encen­di­e­ron los gri­llos, Lorca. Que­maba sus inci­en­sos de púrpura el verano, Neruda. Tierra ner­vuda, enjuta, des­pe­jada, Una­muno. El duende, el poder mis­teriós que tots sen­ten i que ningú no explica. Cinc de la tarda en una plaça de toros, i jo que encara dubto de l'encert de la pro­hi­bició. Melo­dies agi­ta­na­des de Falla, laments de Camarón, la con­cen­tració de bellesa al pai­satge. Espet fre­git amb canya, uns ulls negres, un xerès, unes ale­gries, un treure ferro. El sen­tit cas­tellà de la monar­quia, de la noblesa, de les coses que estan per sobre dels mor­tals però alhora dins de cada mor­tal. La dig­ni­tat. L'honor. L'orgull.
El fins aquí. La reli­gi­o­si­tat honesta
fora de Rouco Varela, els retau­les,
els místics, la mística. Cas­tells pen­jats del cel i per­nils pen­jats del sos­tre. El lide­ratge del bar­roc en totes les
dis­ci­pli­nes. El sen­tit del poder. El Segle d'Or. Els qua­dres del Prado i les esglésies i palaus i jar­dins reials. Les grans infra­es­truc­tu­res cul­tu­rals, les grans infra­es­truc­tu­res de tot tipus, cosa que no tot­hom pot dir. La Tran­sició per­ma­nent, la capa­ci­tat per pro­var d'obli­dar el pit­jor pas­sat. L'anar a la seva, el digan lo que digan, cosa que no tot­hom pot dir. Deu copes d'Europa, deu. Cosa que... dei­xem-ho aquí.

I mal­grat tot això, molts ciu­ta­dans d'Espa­nya pre­fe­rei­xen una altra cosa. Volen mar­xar-ne, per sen­ti­ments i per raó. Espa­nya podria ser molt millor que el que pro­posa, i per això té un pro­blema seriós. Greu, etern. Cosa que tam­poc tot­hom pot dir.