Un petó

Pot­ser mai no som tan vul­ne­ra­bles com quan esti­mem, perquè sem­pre que hi ha amor, hi ha com a mínim l'amenaça del desa­mor. El filòsof Joan Car­les Mèlich, que ha donat vol­tes en lli­bres suc­ces­sius a la fini­tud, la com­passió i la cru­el­tat, així ho apunta. Ara ha publi­cat un seguit de frag­ments filosòfics amb el títol La lec­tura com a pregària, un seguit de píndo­les que sin­te­tit­zen algu­nes de les seves idees. Em fixo en l'amor, desig, plaer, ero­tisme, que m'han fet anar a bus­car la seva obra ante­rior, i on marca per exem­ple la diferència entre l'amor que dicta la moral, cap als pares, fills, ger­mans, i l'ètic. Escriu Mèlich: “L'amor moral és l'amor a les qua­li­tats de l'altre. L'amor ètic és amor a l'altre sense qua­li­tats.” I sobre la carícia “no és pos­seir sinó anar a la recerca del des­co­ne­gut”. En l'abraçada, en la carícia, en el petó, els amants es fonen, però la distància entre tots dos sem­bla infi­nita. El que és eròtic és la inter­mitència, la relació amb la per­sona esti­mada és eròtica perquè s'oculta i es mos­tra. Ni a plena llum, ni a la fosca l'Eros es mani­festa. “Hi ha ero­tisme perquè hi ha ombra.”

He aga­fat aquest fil, entre els molts que tiben del dar­rer lli­bre de Mèlich, perquè aquesta set­mana he vist la cru­el­tat, la fini­tud, la com­passió, i l'ero­tisme d'Una gior­nata par­ti­co­lare de laper­la29 de Broggi amb aquests immen­sos Clara Segura, Pablo Der­qui i Màrcia Sis­teró, a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya.

Amb Mus­so­lini, i Hit­ler a la plaça i Roma mobi­lit­zada, els per­so­nat­ges d'Anto­ni­etta, mare de sis fills, casada amb un fun­ci­o­nari del règim, i Gabri­ele, un jove homo­se­xual, “der­ro­tista” i amb el fei­xisme en con­tra, com­par­tei­xen la jor­nada al marge de la mobi­lit­zació, i amb la por­tera que els vigila. La màgia de Broggi, el dolor de la història que els fon en la carícia, l'abraçada, el petó, la truita com­par­tida entre ombres, m'han rea­li­men­tat la ten­dresa, i sense esca­par de la con­dició finita, Anto­ni­etta i Gabri­ele, els amants, amb un petó més se situen davant de l'infi­nit. És així.