Maniobra bruta

L'estratègia és vella. Com a reacció imme­di­ata als atemp­tats de l'11-M a Madrid, els diri­gents del Par­tit Popu­lar i els mem­bres del govern de José María Aznar van atri­buir-ne l'auto­ria a ETA. Una afir­mació tan temerària com irres­pon­sa­ble. Només cal pen­sar per un moment que si les bom­bes d'Atocha eren atribuïdes a l'orga­nit­zació ter­ro­rista basca, els governs i els cos­sos poli­ci­als dels altres estats de la Unió Euro­pea no tenien per què alte­rar-se davant la pos­si­bi­li­tat de ser també objecte d'atemp­tats del fona­men­ta­lisme isla­mista. Hi havia en joc, doncs, cen­te­nars de vides. La mateixa segu­re­tat interna euro­pea. Mal­grat això, el pre­si­dent del govern espa­nyol va decan­tar-se per la teo­ria que li feia menys mal polític. I va man­te­nir que era ETA qui havia atemp­tat a Madrid i després, en “la doble via d'inves­ti­gació”, tot i que les pro­ves que apun­ta­ven a l'altra auto­ria s'amun­te­ga­ven.

Per què José María Aznar volia gua­nyar temps i apun­tava cap al ter­ro­risme etarra amb tanta con­vicció? Perquè l'interes­sava política­ment. A escas­ses hores de les elec­ci­ons gene­rals el sen­tit del vot es podia decan­tar d'un cos­tat o d'un altre segons aquesta vari­a­ble. El govern espa­nyol s'havia allis­tat amb entu­si­asme a les for­ces que van envair l'Iraq. El mateix Aznar havia anat a la cimera de les Açores amb la pre­tensió de situar-se al mateix nivell que George W. Bush o Tony Blair. Una pre­tensió gro­tesca perquè Espa­nya no podia com­pe­tir en poten­cial mili­tar –ni en segu­re­tat interna– amb els Estats Units o el Regne Unit. Si l'atemp­tat era isla­mista, l'opinió pública espa­nyola podia pas­sar comp­tes a una estratègia política exces­si­va­ment temerària. Si es trac­tava d'ETA, la situ­ació can­vi­ava de manera radi­cal. Això volia Aznar i la història és ben cone­guda: va fra­cas­sar. Els qui després van inten­tar, durant anys i anys, man­te­nir viva la pos­si­bi­li­tat que ETA hagués actuat en coor­di­nació amb l'inte­grisme tenien una altra intenció: posar el ter­ro­risme etarra al mateix nivell que el giha­disme. Això volia dir liqui­dar-lo. Però, a més, estig­ma­tit­zar, de pas­sada, l'inde­pen­den­tisme basc pacífic i demòcrata per sem­pre.

Aque­lla intenció oculta ha revis­co­lat. També ara el govern espa­nyol i la premsa que l'acom­pa­nya amb tabals i cor­ne­tes volen esta­blir, al preu que sigui, rela­ci­ons entre l'inde­pen­den­tisme català i el fona­men­ta­lisme islàmic. Aquesta con­nexió dei­xa­ria en evidència des­car­nada el procés sobi­ra­nista a Cata­lu­nya davant la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Què pen­sa­rien la Unió Euro­pea o els Estats Units si arri­bes­sin a la con­clusió que l'inde­pen­den­tisme català i el giha­disme actuen ple­gats?

Això explica que el minis­tre d'Inte­rior hagi esta­blert aquesta relació públi­ca­ment diver­ses vega­des. També això podria expli­car l'expulsió de Nou­red­dine Ziani, col·labo­ra­dor de la Fun­dació Nous Cata­lans, lli­gada a Con­vergència Democràtica i que diri­geix Àngel Colom. Després d'una ope­ració dels Mos­sos d'Esqua­dra que va des­ar­ti­cu­lar una cèl·lula giha­dista a Cata­lu­nya, Jorge Fernández Díaz va tor­nar a recor­dar l'altre dia el cas Ziani i va acu­sar Àngel Colom de ser “impru­dent”. Impru­dent perquè la Fun­dació Nous Cata­lans pretén “cap­tar mem­bres de la comu­ni­tat musul­mana per a l'inde­pen­den­tisme”. Con­si­dera el minis­tre que la comu­ni­tat musul­mana és giha­dista? Es pensa que tre­ba­llar per inte­grar-los, els mem­bres d'aquesta comu­ni­tat, o per expli­car-los un anhel social o polític impor­tant, és “impru­dent”? No és més impru­dent encara aïllar-los per si de cas? En rea­li­tat, Jorge Fernández Díaz no arriba tan lluny en les refle­xi­ons. Es limita a remoure i a embru­tar. Insi­nua i espe­cula per esta­blir unes con­ne­xi­ons que després la premsa amiga de Madrid mani­pula i mul­ti­plica. Per ara, però, l'altra premsa, la inter­na­ci­o­nal, li fa tant de cas com va fer a José María Aznar després dels atemp­tats de l'11-M. Per ara aquesta intenció tan mise­ra­ble no ha tin­gut cap reper­cussió efec­tiva fora. Per ara, Fernández Díaz ha fra­cas­sat amb la mani­o­bra tant com Mari­ano Rajoy va fra­cas­sar en les elec­ci­ons de 2004.