Espais isocrònics

L'any 1924, Paul Valéry va fer una con­ferència a l'Ate­neu Bar­ce­lonès en què va reco­ma­nar als escrip­tors cata­lans que escri­vis­sin prosa per evi­tar la pro­vençalit­zació de la nos­tra lite­ra­tura. Aquest con­sell va tenir molt de ressò i, tal com explica Xavier Pla al seu extra­or­di­nari assaig Josep Pla, ficció auto­bi­ogràfica i veri­tat literària (pp.363-66), el van uti­lit­zar diver­sos escrip­tors, des de Car­les Sol­de­vila a Pla, per rei­vin­di­car la prosa en con­tra de la pre­ferència nou­cen­tista per la poe­sia.

Aquest era l'esquema habi­tual de la cul­tura moderna: els cre­a­dors del nord d'Europa eren els guies que indi­ca­ven el camí de la moder­ni­tat i a la resta de països seguíem els seus pas­sos imi­tant-los, qüesti­o­nant-los o fent vari­a­ci­ons a par­tir de les seves direc­trius. Per això podem obser­var fins a quin punt han can­viat les coses en la nos­tra era glo­bal si ana­lit­zem, per exem­ple, el fes­ti­val lite­rari MOT que ha orga­nit­zat Mar­ga­rida Casa­cu­berta aquest abril sobre el tema “Escriure ciu­tats”.

El fes­ti­val està com­post de mul­ti­pli­ci­tats. Hi par­ti­ci­pen escrip­tors i també peri­o­dis­tes, comis­sa­ris i fotògrafs, els quals par­len en català, cas­tellà, anglès, francès i italià sobre diver­ses ciu­tats: Lon­dres, Bei­rut, Bogotà, Roma o Bar­ce­lona. Per tant, ja no ens tro­bem amb el cre­a­dor que ve de la metròpolis euro­pea par­lant la lan­gue uni­ver­se­lle men­tre els natius dia­lo­guen en l'idi­oma autòcton. Ara els diàlegs mul­ti­lingües van en diver­ses direc­ci­ons, entre el nord i el sud, l'est i l'oest.

Tot i par­lar de la ciu­tat, el fes­ti­val no se cele­bra a Bar­ce­lona, sinó a Girona i a Olot. Això no s'ha d'inter­pre­tar com una rei­vin­di­cació de la des­cen­tra­lit­zació, sinó com un acte des­a­com­ple­xat de reco­nei­xe­ment del fet que al nos­tre país ja no hi ha cap diferència essen­cial entre ciu­tat i poble, entre capi­tal i comar­ques. Cada lloc és el punt nodal d'una xarxa urbana que ja no es pot enten­dre ni tan sols com a macro-Bar­ce­lona, ja que Bar­ce­lona és sim­ple­ment un altre punt nodal, encara que és el lloc de més inten­si­tat i poder; el lloc, per dir-ho així, que con­cen­tra més il·lumi­nació als mapes de con­ta­mi­nació lumínica. La Cata­lu­nya glo­bal és un espai isocrònic en què tot és a una mit­jana d'una hora de distància, tant si vas a peu com si vas en cotxe, en metro o en tren. (I per això un pro­grama com El foras­ter és tan irre­sis­ti­ble, perquè ens crea la il·lusió que encara exis­teix la vida de poble, tot i que aquesta ja només es pot viure en forma de docu­ficció tele­vi­siva.)

Paral·lela­ment, l'altre objecte dis­se­mi­nat són les matei­xes novel·les sobre les ciu­tats. Els diàlegs entre escrip­tors, o entre escrip­tu­res, del fes­ti­val MOT mos­tren altra vegada com la importància de les obres ja no depèn tant d'elles matei­xes, sinó de les cons­tel·laci­ons que es poden crear a par­tir d'elles. Els que escri­uen la ciu­tat no són només els cre­a­dors, sinó sobre­tot l'orga­nit­za­dor que posa uns tex­tos en relació amb uns altres perquè gene­rin sen­tit. Al món de l'art ja és molt evi­dent que el comis­sari és l'autèntic cre­a­dor de dis­cur­sos artístics. Però en el món dels lli­bres el valor de la lite­ra­tura ja no ve deter­mi­nat tam­poc per la com­pa­ració entre els models euro­peus i els escrip­tors autòctons. El valor depèn més aviat de les múlti­ples direc­ci­ons en què es mouen les cre­a­ci­ons selec­ci­o­na­des pel crític que dis­se­nya un fes­ti­val, un home­natge, un curs o una ruta literària. Aquests esde­ve­ni­ments són efímers, però són un dels pocs espais d'eter­ni­tat a què tenen accés els cre­a­dors del nos­tre temps.